Hi ha amenaces tan exagerades que acaben sent ridícules, i delaten pel mateix preu la mala fe i la incompetència de qui la fa. Tots tenim al cap alguns exemples patètics dels últims dies, que ens acaben fent riure perquè guardem les llàgrimes per als drames reals, que n'estem ben servits. I hi ha les amenaces de debò, les que espanten qualsevol persona raonable perquè estan a l'abast de qui te la fa. Cada cop que es produeix una amenaça, s'atura metafòricament el temps i la balança de la justícia global espera el veredicte. La resolució del dilema marcarà el destí de les dues parts i farà el món una mica més sa o més podrit. Si funciona, l'amenaçador veurà reforçat el seu poder i l'amenaçat veurà rebaixada la seva dignitat. I les dues conductes es repetiran. D'aquí la transcendència del moment. No només es resol un cas: es dibuixa un escenari de futur, es desequilibra més el poder, un serà més fort perquè haurà xuclat la força del fràgil i l'haurà condemnat a ser més dèbil, vulnerable. Perquè no hi ha més prova de força que manar des de l'amenaça i no hi ha exercici més clar de llibertat que neutralitzar aquesta arma ignorant-la. És la frase de Rousseau que Ramoneda ens recordava a la brillant contra de dimecres: "Llibertat no és fer el que vols sinó no fer el que no vols". Vivim temps d'amenaces de tota mena, que posaran a prova la nostra intel·ligència i coratge. Uns temps tan complicats i decisius en què caldrà habilitat, paciència, estratègia i concentració per no prendre mal. I valor per plantar cara als que ens vulguin fer creure que en prendrem, de mal. Ens convé ser cauts, treballar molt, preparar antídots. Però ens convé alhora mirar-los als ulls i dir-los que no ens els creiem, que no ens fan por. Que aquest cop no guanyaran.
