Publicitat
Publicitat

I AQUÍ

Riem i plorem en la intimitat del carrer

Aquest és un article sobre la intimitat telefònica en què no hi sortirà esmentada l'agència de detectius que si no us vau trobar ahir a la sopa us trobareu avui als cereals amb llet. Sóc de la generació que tenia l'únic telèfon de la casa penjat a la paret del passadís, i per més fluixet que xerressis qualsevol que passés deduïa amb qui parlaves i de què. Tenir un supletori a l'habitació era el nostre somni, va ser la nostra gran conquesta, permetia ser el primer a agafar-lo si intuïes que la trucada era per a tu. Tot i això, no hi podies estar gaire estona perquè la línia de casa comunicava. De vegades la solució eren unes monedes i la cabina de la plaça, però llavors tothom deduïa que amagaves alguna cosa. Educats, per força, en la veu baixa com a mètode (perdó per la paraula), ens hem anat desacomplexant gràcies a la telefonia sense fils primer i sense límits després. I hem creat un món estrany, on cridem coses importants al mig del carrer, sense ni la protecció de cap vidre de cap cabina. Cridem perquè les cobertures fan riure, i no ens importa que siguin coses importants perquè partim de la base que no importaran a ningú dels que ens sentiran. Concentrats per escoltar i dir-hi la nostra, riem, plorem, cridem, informem, negociem, lliguem i renyim de cara al públic com si només ens escoltés una persona. Ens sentim aïllats i no ho estem gens. En converses sentimentals de les que no pots evitar escoltar als trens, algun cop he estat temptat d'aconsellar a l'interlocutor que canviï de parella. No ho faig perquè m'acusaria d'haver-lo espiat, i això no es fa.

Riure, malgrat tot
PUBLICITAT
PUBLICITAT
PUBLICITAT

EDICIÓ PAPER 10/12/2017

Consultar aquesta edició en PDF