La gran sort d'Obama fa quatre anys, i el seu gran drama, han estat les expectatives. En va generar tantes que era difícil no decebre-les. L'obamisme serveix per explicar moltes coses, i una és la gestió de l'esperança i de la confiança que generes. Un líder que no engresca i té credibilitat difícilment aplega majories, i un líder que des del poder no les pot satisfer genera un malestar afegit, perquè el llistó era massa alt. Obama ha tingut en aquesta campanya el problema contrari. Ja semblava mortal, i ho era, ja es veia com un governant que havia aparcat per força temes centrals. Els que més l'havien defensat eren els que més apartats n'estaven. Aquesta vegada ha guanyat de forma més realista, com a millor alternativa a l'altre. M'atreveixo a dir, sense voler aigualir la festa als eufòrics, que ha estat el menys dolent. I això li dóna un marge de maniobra enorme. Fa quatre anys tot l'immobilisme es va organitzar en contra seu per assegurar-se que no canviés el que havia promès, i potser ara no el temen tant i podrà sortir-se'n en el segon intent. Des d'aquest punt de vista, em va sorprendre que el seu primer discurs per celebrar la victòria fos tan ambiciós. Fins i tot em va desconcertar. Ja havia guanyat, no li calia llençar un missatge tan optimista, però promet els millors anys, anuncia que s'ha acabat la dècada de guerres, i es torna a posar un llistó altíssim dient que mai havia tingut tanta esperança. He dit que em desconcerta, però hi afegeixo que m'entusiasma. Perquè els canvis que vol fer són molt difícils, però són impossibles si no se'ls creu, si no hi posa passió, si no transmet que ho veu a l'abast. Generar expectatives és un risc, però és el risc imprescindible. Generar-ne moltes t'acosta al fracàs però és l'únic que pot fer possible l'èxit.
