No m’ha agradat gens
NO M’HA AGRADAT GENS VEURE com s’ha utilitzat la mort de Rita Barberá de manera tan immediata, amb ella de cos present, per assenyalar culpables i per fer tota mena de victimismes indecents i hipòcrites. Aquest espectacle d’intentar carregar el mort a les espatlles del rival, les rectificacions forçades de dirigents del seu partit, la gestió oportunista de les presències al funeral i sobretot l’intent pervers d’acusar els mitjans i considerar que a una persona que ha manat tants anys i amb tantes ombres no se li poden exigir comptes per no deprimir-la em sembla una vergonya inadmissible.
No m’ha agradat gens com hem tornat a quedar-nos amb l’anècdota i omplim hores de debats sobre el minut de silenci, confirmant aquesta tendència infantil i imparable de convertir detallets en categories, sempre que permetin debats fàcils i mediàtics. Ens perdem oportunitats per obrir el focus i tot es converteix en trivial, en insignificant, en una eterna brometa que no porta enlloc, ens distreu la gana però no ens alimenta ni ens serveix per aprendre res.
No m’ha agradat tampoc confirmar que hi hagi tantes diferències entre els tractaments i la rellevància que es dóna a cada mort. Ho hem vist amb casos semblants al mateix Congrés, però de fons hi ha el que tan bé denuncia Judith Butler, aquesta societat on hi ha morts que mereixen ser plorades i altres que no. Passa a petita escala i sobretot a gran escala, quan es comparen procedències i països i circumstàncies.
No m’agrada gens que es confongui el respecte pel dol, que defenso, amb una oportunitat per absoldre una persona dels seus abusos pendents de judici i recuperar el mite. El dol demana silenci i no soroll, però per molt folklòric que fos el personatge no es pot allargar la seva mitificació i amb calma caldrà continuar fent repàs a la seva herència amb severitat i sentit de la justícia.
