No hi entenc gens de música, hi entenc de mi

Admiro amb bogeria la gent que fa coses que mai sabré fer. No hi ha cap rivalitat, només puc treure'm el barret. Per exemple, els que saben explicar la música, analitzar-la, desxifrar-la, criticar-la. No és que la música em deixi indiferent, sinó tot el contrari: em condiciona, se m'emporta, és ella la que mana, jo no la puc controlar. M'afecta, em transforma. El que em fascina més de la música és que no hi entenc res, d'ella, i ella m'ajuda a entendre-hi molt sobre mi. Sé quines cançons m'animen i quines m'entristeixen. Les que em provoquen eufòria i les que em poden deprimir. Si algú vol fer un estudi científic, m'hi ofereixo, diria que amb mi les cançons són tan infal·libles com un medicament, tenen efectes immediats. I no, no és perquè les associo a moments concrets, no em cal. Només parar l'orella i rendir-me a la seva capacitat captivadora, l'efecte màgic que et fa venir ganes de ballar o de plorar. Sóc un privilegiat perquè cada dia tinc més facilitats per modular musicalment l'estat d'ànim. Del walkman i el discman a l'iPod he vist arribar tota mena d'artefactes amb auriculars per poder-me programar la moral a conveniència. I gràcies al senyor Spotify Premium el temps que els meus desitjos i capricis triguen a convertir-se en ordres de reproducció s'ha escurçat a pocs segons. Els meus gustos són difícils de classificar, de justificar i d'entendre, però ningú no em pot acomplexar, sé perfectament quan em funcionen i quan no. I cap crítica, per més raó que tingui i raons que expliqui, em pot fer avorrir una cançó que em fa feliç.