Mals temps per aparcar debats

Hi ha èpoques en què s'aparquen alguns debats, hi ha hagut anys en què el sistema ha aconseguit aturar o esquivar el que considerava inoportú, sempre a fi de bé, esclar. Ho ha fet tant i amb tant d'èxit que quan comencen a bellugar-se coses hi ha gent desconcertada. Millor que s'hi acostumin. El món i el país s'estan movent, i la crisi econòmica fa inevitable afrontar prioritats. Ara va de debò. Els anys en què semblava que no passava res sí que passava, i ara els fets sembla que s'embalin perquè no són camins que comencin, porten la inèrcia acumulada de l'espera. A tots els nivells, a totes les famílies. El 29-N molts analistes preveien que els derrotats PSC i ERC aconseguirien deixar el debat intern per després de les municipals. Però els aparells no sempre ho controlen tot, i hi ha efectes dòmino que saps com comencen però no com acaben. I Mas havia previst que alguns debats serien més oportuns d'aquí un temps, però ell com a molt marca la seva agenda, i gràcies. I Zapatero no hauria fet reformes, i mira. En el context de Twitter i Wikileaks i la comunicació accelerada i la fragilitat dels poders, la precipitació no ens ha de portar a cap precipici. Però tampoc ens hi podem posar d'esquena: passen i passaran coses. És inevitable afrontar els debats de cara i parlar de tot. Espanya ho té clar, i ha agafat el toro autonòmic per les banyes per canviar-li la pell.