L'autèntic valor afegit del teatre
Dos bons exemples, al Villarroel i al Lliure. Adreça desconeguda , basat en un text del 1938, les cartes d'un alemany i un jueu. Dispara / Agafa el tresor / Repeteix , un text contemporani de Mark Ravenhill sobre les guerres, amb títol inspirat en les pistes de videojoc. Al Villarroel, Lluís Homar i Eduard Fernández, sols. Al Lliure, Sílvia Bel, Àurea Márquez, Carmen Machi, Mònica López, Àlex Casanovas i molts altres. Una obra curta, d'una horeta justa. Una obra densa, amb set històries diferents, emparentades, tres hores en total. La primera és sobre l'amistat, com mantenir-la i com perdre-la, l'Alemanya nazi, l'atractiu del poder i la seva capacitat per treure el pitjor de les persones, sobre la maldat, el consol incòmode (i en el fons estèril, però eficient) de la venjança. La segona, si fem cas dels termes més usats, és sobre "per què ens tireu bombes", sobre què és ser bona gent i gent normal, i sobre "llibertat i democràcia", dues paraules tan gastades durant l'obra que acabes odiant-les, com diu el mateix director, Josep Maria Mestres, almenys fins que vegis la manera que recuperin un sentit que no sigui el de fer-les servir de coartada per limitar-les. Dos bons exemples de teatre amb IVA alt, per desgràcia, i amb un enorme valor afegit teatral, per sort. Atrapen, llancen paraules com dards, commouen, penetren i te les emportes posades durant dies. Dos bons exemples del talent que tenim, i que en temps com els actuals aquest és el gènere ideal per fer-nos concentrar i abordar els grans temes amb tota la duresa i profunditat.
