ÉS INNEGABLE: hi ha una tendència exagerada a retratar-nos, a retransmetre a l’instant el que fem. És exagerada gràcies a les facilitats tecnològiques. Tot és a l’abast de la mà, del dit, i tot és compartible. I tothom ho fa, que és l’argument preferit dels adolescents. És una febrada. És preocupant, doctor? Depèn del que duri la febre. M’inclino a pensar que aquest accés immediat als amics per explicar-los què fem i buscar la seva aprovació ens converteix a tots en adolescents d’esperit, per això ens sentim més joves, per això ens afecta tant el que pensen. Per això som més fràgils. Les adolescències, en general, acaben amb gent adulta. I vull creure que d’aquí un temps haurem madurat en l’ús d’aquestes opcions, i n’haurem pagat els errors, i ens calmarem. Dic el vull creure amb intenció, perquè és un desig vestit de pronòstic. Això d’ara és insuportable, per estrident, però no és un gran canvi en com som. Sempre hem volgut explicar les coses que fem. Ara la gent retrata obsessivament els plats que menja, però sempre ens els han explicat, els plats. Canvia que les càmeres són a l’abast i hi ha programes que et fan creure que saps fer fotos, i gent disposada a seguir-nos el joc i riure’ns les gràcies. Sí que és cert que la pressió és tan alta que hi comença a haver gent que tendeix a sobreactuar per enviar fotos on sembli que es diverteixin, en lloc de divertir-se. Però que sigui una febrada i que sigui tan evident, tan ridícul, és una bona notícia. No durarà, perquè es nota massa. Ens fatiguen els excessos, volem ser com alguns altres però no com tots els altres. Aviat tornarem a fer el que ens ve de gust i a explicar el que pagui la pena. Quan? Quan hàgim avorrit l’allau actual. Paciència que som al principi de la fi.
