DE TANT EN TANT et demanen un favor, trobes el forat per fer-lo i t’adones que no era cert, que te l’han fet ells a tu. Ahir, per exemple, vaig conèixer la feina de l’acidH (Associació Catalana d’Integració i Desenvolupament Humà). Als Lluïsos de Gràcia, a Barcelona, hi feien el Torneig de Bàsquet Adaptat, i vaig tenir l’honor de ser-ne padrí. Són jugadors i jugadores que tenen intel·ligència límit i compten amb tot el suport de clubs, voluntaris i l’entitat per no posar límits a la pràctica esportiva. Els partits van ser emocionants, en el sentit de disputats, lluitats, igualats. Agraeixo l’oportunitat de ser-hi, de veure-ho, perquè comences pensant i fixant-te en les circumstàncies, en l’adversitat, en la dificultat, en l’excepcionalitat, i al cap d’una estona ja ets en un partit com els altres. Patint pel resultat, comptant les personals, admirant cada jugada, perquè sempre hi ha bellesa i espectacle en cada nivell. Gairebé no vaig veure protestes a l’àrbitre, vaig observar una esportivitat (dins d’una competitivitat alta) envejable. Molt concentrats. Molt motivats. Celebrant amb un somriure franc les cistelles. Enfadant-se amb ells mateixos quan no sortia prou bé. Sovint trobo en persones i entorns que planten cara a dificultats un entusiasme, una energia i una positivitat enormes, que fan avergonyir els que amb més facilitats ens queixem per vici. El secret de la satisfacció es troba en el progrés. Fer-ho millor que ahir, o intentar-ho. L’esport dóna una oportunitat única per avançar, fer que l’esforç compensi i es percebin els resultats, cadascú els seus. Empatitzar amb la seva actitud i passió i celebrar els seus èxits amb una alegria encomanadissa és tota una lliçó de fair play davant la vida.
