12/03/2013

Em nego a considerar-ho una estratègia

1 min

Entre els desastres dels quals som còmplices els mitjans hi ha el de donar categoria o transcendència a actuacions polítiques de pati de la classe de P-4, dit amb respecte pels nens de quatre anys. Hem anat considerant i avaluant com a estratègies pensades, dissenyades i executades un conjunt de declaracions i acusacions que fins i tot podrien fer riure, si els protagonistes no tinguessin una edat i una responsabilitat. Els fem anàlisis tan elevades que freguen el periodisme de ficció: no se les mereixen. Frivolitzar sobre temes de seguretat, de la pròpia seguretat, és bastant més que irresponsable. És tan indigne i indica una falta de límits tan extrema que em nego a considerar-ho cap acte reflexionat. Això no pot haver estat pensat, si entenem pensar com un verb on hi intervé la ponderació, l'avaluació de riscos i d'oportunitats. No vol dir que no els acabi funcionant, provisionalment. Aquestes reaccions que no passen de tàctiques barroeres, d'estirabots, de fugides cap endavant, de voler embolicar la troca, de victimisme sobreactuat, probablement afegiran confusió i desacreditaran els Mossos, sobretot gràcies als altaveus interessats que els reproduiran de manera acrítica. No li nego oportunitats d'èxit a aquest estira-i-arronsa, però em nego a donar-li cap categoria política. Abaixar el debat a un nivell tan baix, portar-ho al fang, pot fer que tothom en surti esquitxat. Són fruits d'un instint supervivent desesperat en què es van perdent els escrúpols. Ja s'ho faran. Potser se'n surten, però mai no els podem regalar la presumpció d'intel·ligència.

stats