Chacón i el deure de decidir

Del cas Chacón no m'interessa tant el rerefons ideològic, que és bastant evident, sinó el tàctic. El no vot, el ni sí ni no sinó tot el contrari, no crec que indiqui l'ambigüitat de la diputada, sinó la seva ambició. Seguiré amb entusiasme el seu futur, n'estaré molt pendent, perquè és un cas de transcendència gairebé científica en la història de la política. Hi ha una tendència a concloure que no se'n sortirà. Però, i si se'n surt? ¿I si aquest moviment tan difícil d'explicar i impossible d'entendre li funciona? En primer lloc, caldrà decidir si la seva postura ha estat una decisió o no. Cada pas és una decisió, però en el seu cas no tria. Com que qualsevol de les opcions li sembla incòmoda, en lloc de triar una incomoditat decideix sumar-les totes dues. Fa una tria doblement incòmoda, de manera que titllar-la de covarda és equivocat, com a màxim se la pot titllar de temerària, en el sentit de persona que davant d'un risc decideix amplificar-lo en lloc de minimitzar-lo. És aquella mena d'apostes en què aspires a acontentar-ne dos, o almenys a no disgustar-ne dos, o com a mínim a empatar en disgustos, i et pots trobar que els irritis enormement a tots. No ha estat una mala opció, durant dècades, tenir un peu a cada banda, sobretot si el terra no es movia. Quan tot es belluga tant, el destí més probable de qui vol tenir un peu a cada banda és el que en gimnàstica es coneix com l'espagat, i que fa mal només de veure'l als Jocs Olímpics. Per això penso que el moviment Chacón s'estudiarà. O pel seu fracàs estrepitós o bé com a disciplina olímpica.