Itàlia: avís per a governants

L'adjectiu que defineix la Itàlia parlamentària és ingovernabile . M'encantaria que analitzés el concepte l'Albert Pla Nualart, però no podrà escriure durant uns dies perquè està enfeinat rebent com cal la Joana i l'Helena, les bessones que la Maria i ell van tenir ahir, i que reclamaran tota l'atenció fins que la situació sigui governable, a casa. Ingovernable és la paraula central de la crisi, el comodí que ens ajuda a explicar-nos qualsevol situació. Instal·lats en carrerons sense sortida, qualificar Europa, Itàlia, Grècia o Espanya com a escenaris ingovernables no és tremendisme, és la descripció més acurada. Els resultats d'ahir a Itàlia en són una caricatura, és gairebé un triple empat en què dos candidats són paròdics, Grillo conscientment i Berlusconi inconscientment, mai més ben dit. En pocs anys, s'ha experimentat de manera improvisada amb tecnocràcia, mercadocràcia i variants de democràcia tunejades a la carta, i cap no funciona. Acumulem pistes, argumentacions i conclusions de per què això no va. Teories que ens permeten concloure que cal un sistema nou de manera urgent. I aquí és on apareix la ingovernabilitat, perquè algú hauria de governar l'expedició cap al nou món, i no ens refiem de ningú, es produeixen empats entre els nous que pugen, els vells que baixen i els que se'n foten. Al diccionari de l'Enciclopèdia Catalana, a la forma pronominal del verb governar , l'exemple que posen és premonitori: "No et saps governar tu mateix i vols governar els altres". És una bona pista, un avís per a governants.