04/03/2011

Algú sap com ens posàvem d'acord?

1 min

Passa aquí, allà i més enllà. Entre govern i oposició, a dins del mateix govern, i a dins de cada partit de l'oposició. La divisió està servida. Tothom creu que té la seva part de raó, però són parts tan petites que qualsevol mínim acord és llarg d'aconseguir, i d'una fragilitat insospitada. L'entesa costa tant d'assolir que hi arribem cansats i malhumorats, i al mínim dubte que reapareix la deixem anar. Només ens entenem sobre la urgència de partir peres. Hi ha alguns casos extrems i grotescos de desacord permanent, gairebé malaltís, que serveixen a la majoria per consolar-se descobrint que hi ha casos pitjors. Ens va molt bé poder riure de la divisió dels rivals, així ens estalviem l'autocrítica, que mai no ve de gust. Potser l'única cosa en què tots estem d'acord és que són uns temps tan difícils que caldria trobar urgentment un consens per sortir del pou. Mai hi ha hagut un acord de fons tan majoritari sobre la necessitat d'acords ferms i sòlids. Però a partir d'aquest punt de partida comença el campi qui pugui. Partits fragmentats fins a l'infinit. I qualsevol negociació per plantar cara a la crisi fracassa. A la proposta de l'altre, la resposta és: "Aquesta no és la prioritat". Com quan poses l'intermitent per canviar de carril a la ciutat. La reacció del que et veu a venir és prémer l'accelerador, perquè cedir el pas deu ser de covards. L'únic pla és, doncs, el pla de xoc. Ai.

stats