06/11/2012

El manifest federalista

3 min
El manifest federalista

El manifest signat per 294 intel·lectuals espanyols i llatinoamericans té dos aspectes positius. Reconeix l'existència a Catalunya d'"un profund sentiment nacional". I accepta, en un llenguatge recargolat i hermètic, que, si aquell sentiment "es manifestés contrari de forma irreductible a mantenir les institucions que ens vàrem donar entre tots" (és a dir, proposant un estat propi), els signants es comprometen a "trobar una solució apropiada i respectuosa" (fins a, imagino jo, convèncer l'estat espanyol de reconèixer el nou estat català).

Lamentablement, la resta del manifest és desafortunat i, sovint, deplorable. El manifest declara que "l'afirmació que Espanya perpetrà agressions contra Catalunya és una desgraciada manipulació del passat". En una paraula, el Decret de Nova Planta no existí mai. La prohibició de parlar en català per telèfon de l'any 1896 o la prohibició completa d'utilitzar el català a la postguerra, per esmentar-ne dos exemples, són una invenció d'historiadors nacionalistes. L'abolició de la Mancomunitat per Primo de Rivera i de la Generalitat pel general Franco es feren per salvar Catalunya de si mateixa. Els estats de setge al segle XIX i el bombardeig periòdic de Barcelona, que el Sr. Peces-Barba defensava sense embuts com un instrument necessari per purgar la rauxa catalana, queden convertits en fets políticament irrellevants.

Aquesta contradicció flagrant entre el manifest i la realitat no és fruit d'un error per ignorància sinó d'una perspectiva històrica molt específica. Entre els signants hi ha bons historiadors. Per això mateix, el manifest s'apressa a deixar clar que les "agressions", quan van existir, s'han d'entendre en el context de guerres civils en què el conflicte real tingué lloc entre liberals i conservadors al segle XIX o entre feixistes i comunistes al segle XX. Els catalans, "com la resta dels espanyols, es dividiren entre els diferents bàndols". El problema català no hi jugà cap paper.

Deixem de banda, per un moment, que aquesta interpretació banalitza la repressió que patiren les institucions i la cultura catalanes pel fet de ser catalanes. Els signants del manifest imaginen Espanya com un tot unitari, sense cap pluralisme nacional, simplement dividida per dos grans conflictes, el religiós i el social o de classe. Aquesta negació del conflicte permet als signants de fer dues coses: homologar Espanya amb altres països europeus nacionalment consolidats i així "normalitzar-la"; i atribuir totes les culpes de les agressions a la dreta i al règim franquista (i als seus col·laboradors catalans). Però, naturalment, tot això deixa sense cap credibilitat les seves protestes de simpatia vers Catalunya i les seves promeses de suport al dret d'autodeterminació.

Un cop despatxat el conflicte nacional, els intel·lectuals del manifest neguen que hi hagi cap espoli fiscal. Al darrere hi ha un problema semàntic que cal aclarir. Espoliar i expoliar no volen dir el mateix. Tant en català com en espanyol equivalen a desposseir algú d'allò que li pertany. En espanyol, però, l' expoliación s'entén feta con violencia o iniquidad . Accepto que el terme pugui resultar ofensiu a Espanya. Tanmateix, el que és innegable és la magnitud del problema fiscal. Recordem un sol fet. El sistema de transferències espanyol inverteix el rànquing en renda disponible de les autonomies: Catalunya passa a tenir menys, després d'impostos i transferències, que altres comunitats que eren més pobres abans de pagar impostos. Aquest resultat, més radical que el comunisme més igualitari, és injust (no conec cap teoria de la justícia que el legitimi) i ineficient (¿qui vol treballar per acabar sent espoliat?).

Com que l'espoli no existeix, el nacionalisme és una forma de victimisme. I el victimisme, una estratègia dels partits catalanistes per evitar resoldre problemes reals i per exculpar-se d'una gestió equivocada de la crisi. Aquesta afirmació és absurda. Primer, la gestió real de la crisi depèn de Madrid. Segon, la Generalitat és l'únic govern autonòmic que, tenallat pels límits imposats a Madrid, ha intentat quadrar els pressupostos. Tercer, i en això cal demanar als espanyols que despertin d'un cop, és el sistema existent de subsidis i distorsions de tota mena el que explica bona part de la crisi econòmica que pateix Espanya.

Preocupats per la deriva secessionista (i potser perquè sense Catalunya el PP tindria una majoria eterna), els queda la solució federal. Aquesta sortida no té cap credibilitat. L'estat de les autonomies ja és, en realitat, una variant de federalisme. Un Senat federal no resoldria res. Catalunya continuaria en minoria, sense garanties.

Ara s'ha posat de moda elogiar els catalans. El manifest no n'és cap excepció. Parla d'"afecte, admiració i reconeixement". Aquesta admiració, però, no s'estén a les raons que deuen fer possible que Catalunya sigui admirable. I no es tradueix mai en actes concrets. El manifest crida els catalans a reflexionar però ni condemna les amenaces de militars, ni denuncia els diaris que menteixen, ni proposa sancions als que fan servir tota mena d'insults ètnics ni s'exculpa per les mutilacions de l'Estatut del 2005. Quina pèrdua de temps!

stats