Ordoliberalisme
De moment Syriza no ha aconseguit canviar Europa. Malgrat totes les protestes de Varufakis i Tsipras, l’acord entre Grècia i l’Eurogrup no ha inclòs cap concessió rellevant per a Atenes. Contra el que havia proclamat a tort i a dret fins divendres mateix, el govern de Tsipras ha acceptat mantenir el programa de rescat, s’ha compromès a no modificar de manera unilateral les reformes pactades pel govern de Samaràs i ha promès complir amb les obligacions existents amb els seus creditors “per complet i en el temps acordat”. També en contra de les demandes gregues, l’acord manté la supervisió de la UE, el Banc Central Europeu i l’FMI (l’anomenada troica ). I, finalment, exigeix a Atenes l’elaboració d’un conjunt de mesures d’ajust pressupostari (per presentar ahir, dilluns, al vespre).
A canvi, Grècia ha aconseguit tres coses de poc volum. Primer, substituir el nom imperial de “troica ” per l’expressió, opaca, de “les institucions”. Segon, que el “programa” passi a dir-se “acord”. I, tercer, una mínima flexibilització del superàvit fiscal primari (el superàvit abans de pagar els interessos del deute): el text consensuat indica que, tot i mantenir-se els termes de l’acord de novembre del 2012 i, per tant, la necessitat de mantenir un pressupost equilibrat un cop pagats els interessos, enguany l’Eurogrup està disposat a flexibilitzar aquesta exigència en funció de les “circumstàncies econòmiques del 2015”. Tot plegat, un canvi mil·limètric, fonamentalment estètic, que ja ha començat a denunciar la part més radical de Syriza.
El fracàs grec s’explica, en primer lloc, per les circumstàncies econòmiques i polítiques actuals, ben diferents de les del moment àlgid de la crisi, ara fa tres anys. L’any 2012, en plena recessió, tant Alemanya com la Comissió Europea, cadascú per separat, van elaborar plans de contingència davant de la sortida de Grècia de l’euro: en el cas de la Comissió, amb el nom (de reminiscències costagavrianes) de “pla Z”. Tanmateix, davant del risc d’un contagi econòmic sistemàtic, les institucions europees van optar per rescatar els països perifèrics: explícitament en els casos de Grècia, Portugal i Irlanda; implícitament en el cas d’Espanya. Tres anys després, però, la probabilitat de contagi econòmic d’una fallida grega és molt menor. El deute grec, abans en mans de bancs privats, ha passat a governs i institucions internacionals (sobretot l’FMI) i la victòria de Syriza ha fet pujar el tipus d’interès del deute grec sense afectar, però, el d’altres països. Tot això ha deixat Atenes sense la capacitat d’amenaçar Europa amb el caos d’una manera creïble (cosa que sí que va poder fer el govern Rajoy l’any 2012 fins a aconseguir salvar el sistema bancari espanyol). En comptes de contagi econòmic, el que hi ha ara és un risc de contagi polític: tota concessió a Syriza hauria donat ales a les alternatives populistes de Podem, Le Pen i el UKIP per renegociar els termes de la política econòmica europea.
La incapacitat grega d’imposar les seves propostes es deu, en segon lloc, al rol que han jugat, més enllà d’interessos materials concrets, les idees i la memòria històrica de grecs i alemanys. Atenes va presentar la seva proposta com el començament d’un programa econòmic keynesià per a Europa: tirar de dèficit públic per expandir l’economia i generar una demanda i un creixement que, en un futur no gaire llunyà, hauria de fer possible recaptar més i reequilibrar els pressupostos. Aquesta solució no és factible, però, en països petits, perquè en aquest cas un dèficit públic més gros només serveix per finançar més importacions. I a nivell continental no sembla possible perquè el keynesianisme no és ni ha estat gaire popular entre els economistes i el públic alemany per motius històrics molt concrets.
La hiperinflació de 1921-23, resultat d’una política econòmica basada a endeutar-se, va liquidar els estalvis de la classe mitja alemanya. Deu anys després, Hitler va dur a terme una mena de keynesianisme avant la lettre, amb una forta expansió d’obres públiques i de rearmament militar. El desastre del període d’entreguerres va desprestigiar una política econòmica intervencionista a Alemanya i va empènyer aquest país a abraçar les receptes de l’escola alemanya ordoliberal (amb ordo- entès com a ordre o regla ), que postulava establir una economia de mercat amb regles de joc molt estables i amb institucions que impedissin que els polítics de torn poguessin manipular l’economia i crear un capitalisme d’amics i clients (allò que a Espanya ara s’anomena capitalisme de Santiago Bernabéu o de casta). El creixement de la postguerra i la fortalesa econòmica d’Alemanya van reforçar aquestes idees en aquell país. I, més endavant, el seu èxit va influir decisivament en la naturalesa del projecte europeu: un sistema amb regles relativament precises, amb institucions independents (com ara el BCE), amb contrapesos polítics a nivell continental i amb una gran dosi d’autonomia estatal (seguint el principi de subsidiarietat). És tot això el que Alemanya i el nord d’Europa es neguen a desmantellar.
