Reapropiar-nos de la paraula 'víctima'

L'imaginari sovint associat a les víctimes pot fer dubtar de les dones que no hi encaixin

Concentració de protesta contra les violències sexuals a Molins de Rei / MANOLO GARCIA

En els darrers anys hi ha hagut una gran tendència a amagar la paraula víctima en el nostre vocabulari, canviant-la per altres mots: dona agredida, dona en situació de violència... Per què?

D'una banda, per un pretext que compartim: ser víctima d’una violència relacionada amb el gènere implica una vergonya desintegrativa a nivell social. No és pel fet de ser víctima sinó per una sèrie de connotacions negatives directament associades al gènere i a la victimització femenina. Altres grups de víctimes es reivindiquen en associacions, es reivindiquen davant els ajuntaments, convoquen petonejades populars o actuen com a grups de pressió social potents. En canvi, les víctimes de violències de gènere o violències sexuals saben que aquesta etiqueta va acompanyada d’un fort estigma social i per això tenen grans reticències a mostrar el seu rostre en públic: saben que la seva història generarà rebuig i que elles seran jutjades. Però el fet de negar l’estadi de víctima té implicacions socials, jurídiques i, sobretot, per a la mateixa dona. 

Així doncs, si amaguem la paraula víctima en les violències de gènere i, especialment, en les violències sexuals és perquè l’imaginari social ens condueix a pensar que les dones que han experimentat aquestes violències en tenen part de culpa, perquè han acceptat aquesta violència, o perquè no s’han sabut protegir, o perquè no s’han resistit prou.  

A més a més, aquest imaginari compartit ens evoca un conjunt de qualitats associades a les dones que han patit violències masclistes: pensem en les víctimes com a dones dèbils, febles, vulnerables, fràgils, indefenses, trencades i destrossades de per vida. Això té diverses implicacions: quan una dona no encarna aquests atributs pot arribar a pensar que el que ella ha viscut no ha sigut exactament violència, “ja que jo no soc com les altres víctimes”, i això dificulta la identificació d’elles mateixes com a víctimes i de l’experiència com a violència. De la mateixa manera, si l’entorn tendeix a creure que hi ha una única manera de ser víctima, tindrà tendència a dubtar de qualsevol dona que no encaixi en aquest motlle i jutjarà el seu relat. 

És curiós com algú pot condemnar de manera contundent les violències que ocorren a l’altra punta del món però, en canvi, exercir el dubte quan es troba amb un cas proper: ja sigui perquè la víctima no s’adequa al perfil que imagina, o perquè no ho fa l’agressor, o perquè la història de violència no encaixa amb la manera en la qual es pensa que aquests fets es produeixen. 

Les dones que més triguen a denunciar són, precisament, aquelles que tenen una formació universitària superior

Aquests fenòmens socials explicarien per què les dones triguen tant a comunicar-ho al seu entorn, especialment en aquells casos en els quals presenten trets de personalitat, d’estatus, socials o econòmics, que es distancien de com ens imaginem (erròniament) que són les víctimes de violències. Un estudi d’enguany de la subdelegació del govern central sobre les violències de gènere mostrava que les dones víctimes d’aquesta violència triguen més de 8 anys a denunciar, de mitjana. La dada que despuntava és que les dones que més triguen a denunciar són, precisament, aquelles que tenen una formació universitària superior. 

El fet de ser víctima d’un delicte implica una sèrie de garanties, accés a serveis i a l’exercici de drets. A nivell jurídic, sense víctima, no hi ha autor, no hi ha fet delictiu. A nivell simbòlic només hauria d’implicar que s’ha exercit un dany cap a tu i que mereixes una reparació. Hem de perdre-li la por a la paraula. 

Les persones que acompanyem dones que han patit violències masclistes ens trobem que sovint verbalitzen idees com “jo no vull ser vista com una víctima”, o expressen por a ser tractades amb condescendència, amb llàstima, o a patir una espècie de devaluació social. Veiem a diari com afloren la vergonya, la culpa i la por, i part de la nostra feina passa per resignificar el terme víctima

Ens cal reapropiar-nos d’aquesta paraula, perquè la realitat necessita ser anomenada. Per fer-ho hem d’aconseguir transmetre un missatge tan obvi, tan senzill i tan clar com aquest: haver estat víctima de violència masclista no diu res dolent de tu. El cert és que totes les dones en una societat masclista correm el risc de patir situacions de victimització; tant en l’àmbit públic com en el privat les violències es reprodueixen sota un mateix patró: l'exercici de poder. 

Ens cal, com a societat, desmuntar aquest imaginari limitant al voltant de les víctimes de violències masclistes, perquè si no som capaços de detectar les situacions de victimització a nivell social només podem reconèixer la violència de manera abstracta. I entre totes hem de construir un context on la vergonya, la culpa i la por la sentin aquells que l’han de sentir: els homes que exerceixen violències masclistes.

EDICIÓ PAPER 16/01/2021

Consultar aquesta edició en PDF