Antifranquisme a cop de Codi Penal?

Atacar el franquisme des de l’enaltiment és una aposta dèbil i amb grans dificultats tècniques

Aquesta setmana el govern espanyol ha manifestat la voluntat de tipificar com a delicte l'enaltiment del franquisme, i des de l’esquerra s’han alçat veus a favor i en contra de la mesura.

M’agradaria començar pel cap del carrer i recordar quina és la funció del dret. Preguntem-nos per què serveixen les normes jurídiques i com interaccionen amb les normes socials. El dret penal hauria de servir per recollir una voluntat social majoritària que representés un llindar sobre allò que és tolerable o no. I soc de l'opinió que hauria d’intervenir mínimament en la societat i que altres mecanismes jurídics i esferes socials haurien d’actuar per resoldre o redirigir els conflictes. No puc fer més que assenyalar les mancances que pot presentar una norma d’aquest tipus a nivell tècnic. Caldria plantejar obertament en el context de la política criminal que el que es vol fer realment és similar al que ja han fet altres països europeus per perseguir el feixisme i el nazisme. I observant aquests altres exemples comprovem que el problema no s’ha resolt a cop de Codi Penal. 

El dret penal no pot funcionar com una vareta màgica que soluciona els conflictes socials o posa fre a les violències

A més, ens plantaríem davant d’una situació paradoxal: algú podria arribar a ser condemnat per enaltir el franquisme sense que hi hagués hagut cap tipus de persecució penal dels franquistes. La llei d’amnistia del 1977 va imposar l’oblit sense reparacions, sense voluntat de ser un punt d’inflexió sinó una continuïtat tèbia del règim que s’aniria dissolent amb el pas del temps. Les experiències internacionals en dret transicional ens ensenyen que els processos de rendició de comptes i reparació són imprescindibles. La possibilitat de derogar la llei d’amnistia hauria hagut de ser una prioritat històrica a l'hora de perseguir el franquisme i els franquistes.

Atacar el franquisme des de l’enaltiment és una aposta dèbil i amb grans dificultats tècniques; alhora, si es fa de manera deficient i es van generant sentències absolutòries, el sentiment d’impunitat serà encara més gran. És cert que potser estem davant de les poques possibilitats de persecució d’aquests fets, tot i que cal no oblidar que la Fiscalia de l’Estat va emetre una circular en la qual es considerava que la incitació a l’odi contra nazis i feixistes era delicte, precisament, d’odi. Són les contradiccions d’un Codi Penal que ha anat patint reformes de manera apedaçada.

Al mateix temps, un dels grans reptes que tenim des de l’esquerra és assumir que la persecució delictiva segurament és necessària. Resten pendents retirar la utilitat pública de la Fundació Francisco Franco, així com il·legalitzar-la juntament amb desenes de fundacions, associacions i entitats feixistes, fer complir la llei de memòria històrica o recuperar tots aquells béns adjudicats a feixistes, l'Església, etc. A més, caldria iniciar un procés de reparació i cal obrir les cunetes i enterrar amb dignitat totes aquelles persones que van ser assassinades quan intentaven deixar-nos un futur més just.

El dret penal no pot funcionar com una vareta màgica que soluciona els conflictes socials o posa fre a les violències. Tot i això, l’establiment de llindars penals suposa també un cop de timó en les normes socials i les seves lògiques, quan encara tenim pendent el deute històric de trencar els pactes de silenci i fer viva la memòria.

EDICIÓ PAPER 15/02/2020

Consultar aquesta edició en PDF