El tsunami: si t’atures no t’atrapa

El cel era d’un blau radiant, aquell cel que ja fa olor de primavera, la mar en absoluta calma. Res feia preveure el que havia de venir. Alguns ens avisaven que venia un fort temporal i els tractàvem d’alarmistes, exagerats... i hi vèiem complots i estratègies de geopolítica econòmica... Els meteoròlegs ens deien que en llocs llunyans les tempestes eren importants i després països més propers les van començar a patir, però aquí, res, el cel ben blau, com a molt quatre gotes aïllades en algun lloc concret, res per amoïnar-se.

I així arribem a mitjans de març, quatre gotes, comencem a pensar què farem per Setmana Santa, què farem, on anirem, amb qui quedarem, quina mona comprarem aquest any, si els brunyols els farem o els comprarem com acaba passant sempre.

De sobte, el temporal arriba per tot arreu, no el veiem, és tan silenciós, tan invisible, que ens afecta a tots. Primer sembla que només a la gent gran, que triga més a posar-se sota aixopluc, però no, afecta a tothom. Per molt ràpid que vagis, ell és més ràpid que tu. Només si t’atures ell no t’atraparà.

De sobte ens aturem, però la gran onada ja ha entrat per tots els ports, a les platges llargues, a les cales petites. I les onades arriben a les metròpolis, però també a les muntanyes més altes. El tsunami covid-19 ha entrat a les nostres vides, a la nostra societat, a la nostra economia, no queda res a la nostra vida que no n’estigui afectat.

Durant moltes setmanes el tsunami va creixent, inundant tots els carrers. Ens hem de quedar a casa perquè no ens atrapi sobtadament i se’ns endugui, però tot i així hi ha gent que intenta navegar entre les onades per cuidar-nos si ens ha agafat l’aigua o per portar-nos menjar. Persones que s’arrisquen perquè nosaltres no ens haguem d’arriscar.

Ningú sap predir amb certesa què passarà. Ni tan sols llegint els clàssics i els vells llibres no trobem cap referència assimilable al que ens està passant. Tot és nou, no tenim respostes certes. Què hem de fer perquè el tsunami s’aturi? Què hem de fer perquè l’aigua comenci a minvar?

Fins que l’aigua no baixi no podrem calcular les destrosses que ha fet, ni quant de temps i mitjans necessitem per tornar a com estàvem abans, tot i que diuen els profetes que res serà com abans. L’abans, per a molta gent, no era tan bonic i ideal. I el tsunami se’ns emporta la maldat i la desigualtat, el sotrac que hem passat d’alguna cosa deu haver servit.

No sabem si quan l’aigua comenci a baixar pot tornar a pujar sobtadament, o si gradualment anirà baixant fins a evaporar-se del tot, si ho farà sola o és millor que anem traient l’aigua nosaltres... No sabem res del cert.

L’única certesa que tenim és que fins que no marxi tota l’aigua no sabrem veritablement el mal que ha fet, tot allò que hem perdut de bo, i tot allò que s’ha endut de dolent. No serà fins llavors que entre tots i totes haurem de parlar de com reconstruir algunes coses i d’altres les haurem de construir de nou, amb uns fonaments més sòlids que no tenien fins ara.

Durant molt de temps hem construït la nostra societat sobre fonaments líquids, mentre que en altres llocs, especialment al nord, sempre han tingut fonaments més sòlids, que els han permès resistir millor les anteriors tempestes, també l’actual.

Alguns edificis els haurem de reforçar i d’altres els haurem de fer de nou. Si no, quan torni a venir aquest tsunami (perquè ningú ens dona la certesa que no tornarà), encara serem més febles del que ho som ara. Qui ens hauria de dir que una cosa que no es veu, que no es percep, que no s’ensuma, pot arribar a fer tant de mal, generar tants dubtes, tantes pors, tantes incerteses.

I totes aquestes pors, els dubtes, les incerteses... els hem de barrejar per aconseguir un resultat que construeixi un nou futur, més segur, més digne, sense desigualtats, proper econòmicament i sòlid socialment. Un futur millor és possible.

EDICIÓ PAPER 04/07/2020

Consultar aquesta edició en PDF