Una moratòria per al deute

Mentre el virus del covid-19 es propaga pel món, la paràlisi econòmica i la desocupació el segueixen. Però les conseqüències econòmiques de la pandèmia seran probablement molt pitjors en la majoria de les economies emergents i en desenvolupament del que hem vist a la Xina, Europa o els Estats Units. I no és moment per esperar que aquests països compleixin els pagaments de deute, ja sigui amb creditors privats o institucionals.

Amb sistemes de salut inadequats, capacitat limitada per implementar mesures d’estímul fiscal o monetari i xarxes de seguretat social subdesenvolupades (o inexistents), els països emergents i en desenvolupament estan al caire no només d’una crisi humanitària, sinó també de la crisi financera més greu des d’almenys els anys trenta. En les últimes setmanes el capital ha fugit en estampida de la majoria d’aquestes economies, i una onada de noves fallides del deute sobirà sembla inevitable.

Portem temps afirmant la necessitat urgent de dictar una moratòria temporal sobre els cronogrames de devolució de deutes de tots els països deutors emergents o en desenvolupament, exceptuats els de millor qualificació creditícia.

L’experiència de la quarantena és completament diferent en els països en desenvolupament. En les enormes barriades pobres de Bombai o Manila, una quarentena pot tancar deu persones en una cambra petita, amb poca provisió d’aliments i aigua i escassa o nul·la compensació per la pèrdua de salaris. Si ens guiem per la història, és possible que a les disrupcions de les cadenes de subministrament provocades per la pandèmia les segueixin en poc temps l’escassetat d’aliments.

Més de 90 països ja han demanat finançament d’emergència apel·lant a l’instrument de finançament ràpid (IFR) del Fons Monetari Internacional i als recursos del Banc Mundial. I en bona part del món en desenvolupament, el pitjor de la pandèmia s’espera per més entrat l’any.

Arribat aquest moment, l’impacte humanitari i econòmic directe se sumarà als efectes de la pandèmia sobre el comerç internacional i els preus de les primeres matèries, que ja estan afectant moltes economies emergents. L’Organització Mundial de Comerç preveu que el 2020 el comerç internacional es redueixi entre un 13% i un 32%. Els països productors de petroli estan patint les conseqüències de la guerra de preus entre l’Aràbia Saudita i Rússia, que ha generat rebaixes de les qualificacions creditícies sobiranes.

Els líders de les economies més grans han d’entendre que en aquest món globalitzat no hi haurà retorn a la “normalitat” mentre la pandèmia continui la seva marxa letal. Seria una ingenuïtat per part dels creditors (institucionals i privats) esperar que els països desviïn recursos de la lluita contra el covid-19 per pagar deutes.

Aprofundir i prolongar la depressió global és una proposta molt arriscada. A mitjans dels vuitanta les economies emergents i en desenvolupament equivalien a prop del 18% del PIB global (en dòlars dels EUA); el 2020 el percentatge arriba al 41% (i al 60% si l’ajustem al poder adquisitiu).

Recomanem una moratòria temporal immediata del deute extern sobirà de tots els països que no tinguin qualificació creditícia AAA. En parlar de deute “extern”, ens referim a l’emès sota la jurisdicció de tribunals estrangers, generalment a Nova York o Londres; deutes emesos d’acord amb la legislació local es poden afrontar des del país mateix. Perquè un alleujament de deute d’aquesta naturalesa sigui efectiu, ha de ser generalitzat, amb inclusió dels deutes amb organismes multilaterals com l’FMI i el Banc Mundial, creditors sobirans (els membres del Club de París i la Xina) i inversors privats.

En última instància, els deutes de molts països necessitaran reestructuració; no hi haurà alternativa a un impagament parcial negociat. Però als tribunals i organismes de crèdit multilaterals els costaria tant gestionar un impagament massiu com als hospitals afrontar una onada de pacients deu vegades superior a la seva capacitat. Una moratòria temporal pot servir de necessari pont i, en el millor escenari, fins i tot evitarà alguns impagaments.

El Banc Mundial i l’FMI tenen àmplia experiència amb països amb problemes de deute, i aquests últims anys han estat cada vegada més conscients que sovint un impagament parcial és l’única opció realista, cosa que recalquem en molts dels nostres treballs anteriors sobre el deute extern. És una tragèdia que després de la crisi financera global del 2008 l’eurozona no trobés una manera de reestructurar els deutes dels països del sud d’Europa més enllà del cas grec. Una manera d’actuar que vam defensar fermament en aquell moment. Voler imposar la modalitat habitual del pagament de deutes en temps extraordinaris només aconsegueix aprofundir i allargar innecessàriament les recessions.

Per descomptat, per a una moratòria de deutes cal que els Estats Units, que té poder de veto efectiu a l’FMI, se sumi a la iniciativa. Però també ho ha de fer la Xina.

En les últimes dues dècades, un nombre creixent de països en desenvolupament han acudit a la Xina buscant préstecs. Malgrat que ja és un prestador fonamental per a uns 40 països i important per a molts més, fins ara la Xina s’ha negat a unir-se al Club de París (que actua com a coordinador per a la reprogramació de deutes sobirans) i insisteix a continuar amb la seva modalitat bilateral i de portes tancades per a l’atorgament de préstecs.

Què s’hi pot fer? L’FMI i el Banc Mundial tenen capacitat i experiència per coordinar una moratòria de deute si els Estats Units i altres actors importants conclouen que redundarà en el seu interès. Els creditors privats tindran poques opcions més enllà de cooperar. Facin el que facin, moltes economies emergents i en desenvolupament aviat deixaran de pagar els seus deutes. Cal que el món s’avanci al problema.

Copyright Project Syndicate

EDICIÓ PAPER 24/10/2020

Consultar aquesta edició en PDF