El ciclista colombià Nairo Quintana resulta un personatge fascinant. Fa uns dies causava sensació a l'escalada al Mont Ventoux i ahir va guanyar en una altra etapa de muntanya del Tour de França. Els periodistes del ram, conscients de la grandesa que està demostrant el colombià, han començat a interessar-se per comprendre els secrets que el catapulten entre els millors uns dos o tres anys abans de l'edat habitual per a l'explosió i maduresa professional en un esport tan agònic, on la força bruta acostuma a estavellar-se contra la saviesa dels gats vells.
Estem avesats a la construcció d'esportistes d'elit a base de medicació i dopants, atrapats en un discurs de l'esport que posa l'accent en la preparació científica del cos humà, com si l'ésser humà fos un giny mecànic, i distorsionats per una estètica del gest i del moviment que necessita el primer pla televisiu i la càmera lenta, perquè s'ha perdut la dimensió real de la naturalesa humana. (Deixem els circumloquis sobre la sexualitat per a una altra ocasió; resulta xocant i desorientadora la presència enmig de la serp de colors d'aquesta hormiga culona que avança amb una força descomunal).
Però no és exactament la força de Nairo Quintana el que sorprèn, sinó, precisament, el seu silenci. El misteri. La seva mirada inescrutable que no dóna cap pista sobre què pensa (o què barrina). La sensació incòmoda d'intuir que aquest noi nascut a les muntanyes colombianes, indígena d'ulls allargats i pell fosca, no respon al motlle. No ha passat pel laboratori on la modernitat s'ocupa de fabricar i controlar tots els detalls dels herois de l'espectacle de masses.
Alguns periodistes, temorosos potser d'acceptar que a vegades l'ànima pot donar més d'una sorpresa a les previsions de la conducta i el rendiment sobre les quals ens adoctrina la ciència, han investigat la infància del corredor. Hi han trobat la història d'una bicicleta i una carretera de revolts. Pel que sembla, Nairo Quintana, que de petit era un nen malaltís, vivia en un poblet a uns tres mil metres d'altitud. L'escola quedava a 18 quilòmetres. La família no tenia diners per pagar l'autobús, de manera que, quan tenia 15 anys, el pare li va donar una bicicleta vella. I va ser anant i venint de l'escola, pujant i baixant cada dia un desnivell del 7%, que Quintana es va fer fort i va descobrir les seves qualitats úniques. La mare del ciclista, però, troba insuficient aquesta explicació i ha donat la seva pròpia opinió a la premsa colombiana: "El secret del meu fill està en l'oració. Nosaltres sempre hem estat molt devots. I després de l'oració, l'altre secret és el menjar: el menjar campestre, el sancocho de gallina (una sopa tradicional), que el va omplir de vitalitat".
Malaltia d'infància
El periodista Carlos Arribas, que converteix la crònica ciclista en textos de reflexió poètica filosòfica, li va preguntar directament al ciclista d'on ve la seva força i si és certa la llegenda que parla de la malaltia que va patir de petit, una malaltia provocada perquè la seva mare va tocar un mort quan estava embarassada. I Nairo ha explicat que així va ser. Que va patir un " enfriamiento " o " tentado de difunto ", que és el que es produeix quan una persona que ha tocat un mort toca una embarassada. I que els pares van haver de lluitar de valent per ressuscitar-lo perquè hi havia dies que era un cadàver o que estava completament inflat. Conclou el ciclista que aquest fet extraordinari l'ha marcat i li ha donat l'oportunitat de fer una cosa bona.
En un moment en què l'esport està dominat per la indústria, la mala llet, el robocopisme , la tafaneria i la histèria de les primas donnas ; després de tants anys del pobre Armstrong lluitant contra un mirall de plasma, ja era hora que recuperéssim el factor humà. Llarga vida a Nairo Quintana!
