Publicitat
Publicitat

CARRETERES SECUNDÀRIES

Snowden contra Aznar, de traïdors i patriotes

Darrere del premi Pulitzer de periodisme d’enguany, un premi al periodisme publicat als Estats Units que dóna la Universitat de Colúmbia, hi ha un dels personatges que més deuen detestar els poderosos del país on se li fa aquest reconeixement: el traïdor, l’antic espia i actual pròfug de la justícia nord-americana Edward Snowden.

Seguint una inquietant estela iniciada per Wikileaks i Julian Assange, la recerca de la “veritat” com una de les aspiracions indissociables a la llibertat es produeix cada vegada més fora del periodisme. La notícia bona, però, és que mentre hi hagi democràcia el periodisme no pot obviar la veritat, els fets, una vegada que li han explotat a la cara. I això és el que ha passat amb els premiats d’enguany, el Guardian i el Washington Post, que han tingut l’oportunitat de creure més en el valor patriòtic -i comercial- de la bona informació que en la voluntat de silenciar-la en nom de la pàtria.

Si retrocedim fins als papers de Wikileaks, ens adonem de com aquesta nova era de la informació va començar amb un gran correctiu i una humiliació considerable a les publicacions que acostumen a ser considerades com les principals capçaleres del món occidental: totes elles, des del New York Times fins a El País, van haver de passar per l’adreçador. Després d’anys de silenci sobre informacions que periodistes d’aquestes plantilles coneixien perfectament, es van haver de posar a pencar i publicar el que fins aleshores havien volgut silenciar mentre miraven cap a un altre costat. Després, esclar, es van cobrar la petita, miserable venjança d’empestar Julian Assange; però costarà d’oblidar que va ser Assange qui els havia reunit a tots ells per dir-los les “exclusives” que havien de publicar. Informacions totes d’una gran importància, especialment pel que fa a les mentides i a la porqueria que hi havia darrere de les guerres de l’Afganistan i l’Iraq.

En el cas de les filtracions de Snowden, hem descobert l’espionatge a gran escala i com totes les comunicacions mundials poden espiar i manipular persones i països sencers. Aquest atemptat a la llibertat ens aboca també a una de les parts més fosques del nostre futur, com són les interferències entre l’activitat pública-privada en tots els fets que afecten el benestar públic i la democràcia, especialment pel que fa a l’ús i l’orientació de les noves tecnologies: posa els pèls de punta el fet que Google estigui invertint en les principals indústries del segle XXI, la de “la mort”, la robòtica i la intel·ligència artificial.

Coincidint amb el premi Pulitzer hi ha hagut un fet, també periodístic, que ens dóna algunes pistes sobre la dimensió del problema de què parlem. Em refereixo a l’entrevista-publireportatge a Aznar publicada al diari El País de diumenge passat: tot just començar, Aznar fa la seva particular -i venjativa- demostració de poder. Feia 14 anys -li diu al periodista- que ningú del seu diari seia aquí, davant meu. Però ara mano jo, que sóc conseller, entre altres martingales, d’en Murdoch. Heus aquí una demostració prou gràfica de l’actual paradoxa: per un costat, premi Pulitzer a un espia; per un altre, la constatació del poder dels negocis sobre un diari per part d’un antic president. Qui és el traïdor, qui el patriota? Necessitem molts més Snowdens per contrarestar tants Aznars.

PUBLICITAT
PUBLICITAT
PUBLICITAT

EDICIÓ PAPER 22/10/2017

Consultar aquesta edició en PDF