Publicitat
Publicitat

POLÈMIC MACROBORDELL / CARRETERES SECUNDÀRIES

"S'enfoten de nosaltres"

Atenció La bomba del Paradise destapa la dificultat que tenen els pobles i els seus habitants per decidir sobre el seu model de desenvolupament. Inaugurat en contra del criteri de l'Ajuntament, s'ha convertit en un dels principals atractius de la comarca. L'activitat es mou aprofitant un buit legal, enmig d'una boira amb tuf de tràfics il·lícits, violència i diner brut

El dret a decidir s'ha convertit, a la Jonquera, en una broma. Una broma de mal gust que també té els seus moments gloriosos, escassos, d'hilaritat explosiva, els quals es produeixen molt sovint d'una manera intermitent, enmig dels estats de vergonya general o d'una pena continuada, sense sortida, prenyada de fatalitat.

Només hi faltava la bomba al Paradise. Una bomba al puticlub de moda! Al macroprostíbul, que és com ara s'anomena -en temps d'eufòria de les grans corporacions i tancament del petit comerç- la nova modalitat de prostitució a gran escala, amb desenes de senyoretes, pistes de ball, restaurants, sales vip , jacuzzis i tantes habitacions com calgui. El Paradise té fins i tot un jacuzzi a l'aire lliure perquè a l'estiu els clients s'hi puguin remullar sota les estrelles.

Primer va ser una bomba de veritat. Una bomba casolana, s'ha de matisar amb l'ai al cor, que si hagués explotat potser hauria pres mal més d'una persona. Els testimonis parlen d'un individu armat amb una metralleta, la cara tapada, el qual, després de deixar el cotxe bomba amb el motor encès, va fugir en un vehicle de gran cilindrada en què l'estaven esperant cinc homes. Aquesta escena pròpia d'una pel·lícula de gàngsters venia precedida, 15 dies abans, per l'atac de dos motoristes que van llançar dos explosius, un dels quals va fer figa mentre l'altre provocava un petit incendi a l'entrada.

La tercera bomba va ser la nit de Cap d'Any. Aquesta vegada, però, no era una bomba de veritat i va quedar només en un ensurt que va aigualir el canvi d'any i va demostrar que el puticlub de moda disposa d'un predicament imponent a la regió, especialment al sud de França, i no coneix la crisi: més de 800 persones van haver de ser desallotjades en una nit tan assenyalada.

L'endemà de la bomba, el Paradise es va convertir en la primera notícia de l'any. I d'aquí la hilaritat de la gent del territori, la vergonya o el cabreig -segons com es miri-, ja que aquesta primera notícia de l'any és més vella que Matusalem. És una d'aquelles notícies que inesperadament sobresurten com l'escuma de l'ampolla de xampany al moment de treure el tap -permetin-me la metàfora-, l'interès de la qual, però, aviat s'esbrava, i retorna la indiferència i la letargia més absoluta, política i mediàtica, sense que "el problema de fons", "l'assumpte de la Jonquera", que és un assumpte de model econòmic i social -i tots els models econòmics i socials s'haurien de considerar també des de l'ètica i de l'interès comú-, visqui cap mena de modificació del seu statu quo .

Més aviat passa tot el contrari: en aquesta zona fronterera, la porta catalana d'Europa, cada vegada hi ha més tràfics il·legals, cada vegada hi ha més drogues, més prostitució, més noies explotades i exposades com si fossin bestiar a les carreteres; més crims i assassinats relacionats amb les màfies, més noies senyalades a cops, apallissades; més rics no declarats, enriquits de manera innominable, voluntariosos xoriços i malparits que, a poc a poc, gràcies al seu poder adquisitiu, adquireixen notorietat sobre la resta dels mortals i acaben disposant de la immillorable posició que els permet convertir-se en el motor econòmic -mafiós, esclar-, de la comarca. Facin números: si el dia 31 hi havia al macroputiclub 800 persones, el Paradise obre cada dia de l'any, els clients es renoven a tota hora, cadascun gasta uns 100 euros... Sumin, multipliquin, paguin els impostos del que es declara -la prostitució no existeix, és invisible, no està legislada- i ni tan sols s'espantaran per la pujada d'impostos.

La voluntat del poble

Tornem, però, al principi de l'article, quan parlàvem del dret a decidir. És un fet acceptat que el dret a decidir és un dret que funciona de baix a dalt. I que la pedra angular d'aquest dret aplicat a un país són els ajuntaments. Fa uns anys, l'antic alcalde de la Jonquera, Jordi Cabezas, em va explicar el que havia passat i segueix passant amb el dret a decidir en el cas de la prostitució a la Jonquera i, concretament, amb el Paradise. "Ens ho hem menjat amb patates. El lliure comerç s'ha imposat a la voluntat del poble. S'enfoten de tots nosaltres", va resumir després del fracàs legal per tal d'impedir els permisos d'obertura.

Aquest dret a decidir del poble ha estat un fracàs genuïnament català: l'Ajuntament de la Jonquera es va estavellar, a Barcelona, contra el Tribunal Superior de Catalunya, que va donar la raó a l'empresari. I els successius governs de Catalunya -del color que siguin- han estat incapaços d'actuar i han fet el ridícul, amb alguns moments dignes d'un sainet. Com quan, apel·lant al buit legal, es va suggerir que s'apliqués a la prostitució de carretera la mateixa prohibició que s'aplica als cartells publicitaris per tal de "no distreure els conductors". O que les prostitutes de la N-II eren "competència de l'Estat", com si aquesta situació inhumana, de noies traficades amb els seus xulos prenent cafè pels bars de les contrades, formessin part de l'asfalt i del manteniment -escassíssim en aquesta carretera- del ministeri de Foment.

Ara la cosa puja de to. Comencen a parlar les bombes, les metralletes, les pistoles. El pim-pam-pum acostuma a crear una gran excitació a tots els servidors públics que s'adormen i s'empatollen amb les paraules i si descobreixen el bosc és quan hi ha un incendi. Potser passarà alguna cosa. Encara no ho hem vist tot.

Ens han dit adeu
PUBLICITAT
PUBLICITAT
PUBLICITAT

EDICIÓ PAPER 17/12/2017

Consultar aquesta edició en PDF