Publicitat
Publicitat

CARRETERES SECUNDÀRIES

Ruanda, la memòria manipulada

Vint anys després del genocidi de Ruanda la memòria dels fets i el patiment de les víctimes segueix segrestada, manipulada, vexada pels interessos de la política, i són encara nombrosos els interrogants que no han obtingut una resposta convincent sobre les responsabilitats i els diferents actors implicats en aquell crim massiu inenarrable que va marcar de la pitjor manera el final del segle XX.

Avançant-se als actes de commemoració celebrats aquesta setmana a Kigali, el govern ruandès, a través de la figura del seu president, Paul Kagame, va voler assenyalar “la responsabilitat directa” de Bèlgica -l’antiga potència colonial a Ruanda- i de França “en la preparació política del genocidi” i va acusar també aquest darrer país de “participar fins i tot en l’execució” de les massacres, una acusació gravíssima que fins ara mai s’havia fet d’una manera tan directa. Com a reacció a les declaracions de Kagame, París va decidir anul·lar el viatge que tenia previst fer a Kigali la ministra de Justícia, Christiane Taubira, i el ministre francès d’Exteriors de l’època, Alain Juppé, va escriure indignat que “és rigorosament fals que França hagués ajudat en qualsevol cas els autors del genocidi a preparar les massacres”.

Sigui com sigui, vint anys després, la polèmica sobre les responsabilitats -no només la que va tenir França, sinó també les Nacions Unides, els Estats Units i una llarga llista de països amb interessos regionals, així com el govern ruandès de l’època, la guerrilla del FPR i l’actual govern de Kagame- segueix enterbolint el necessari aclariment de les causes i la manera com es va desbocar una violència d’aquella magnitud. I també com durant anys aquells fets, que venien precedits per una guerra entre el govern i la guerrilla, van arrossegar, després del genocidi, a noves massacres i van encendre una llarga guerra a la República Democràtica del Congo -aleshores Zaire-, on a les regions orientals encara persisteix avui la violència i les víctimes mortals del conflicte es compten per milions.

Sembla un despropòsit que sigui precisament ara que el govern de Ruanda decideixi assenyalar França d’una manera tan directa. Justament quan a París s’ha celebrat aquests mesos i per primera vegada (després de vint anys!) un judici en contra d’un acusat d’haver participat en el genocidi (que ha estat condemnat a 25 anys de presó) i que s’ha obert la porta a la justícia universal, és a dir, a nous judicis de residents ruandesos. Sense excusar la responsabilitat francesa, que va sostenir el règim ruandès responsable del genocidi, alguns analistes han volgut veure en aquest atac de Kigali una manera de crear un tallafoc a la realitat política ruandesa, marcada per la dictadura de Kagame. Una dictadura que incompleix els drets humans, persegueix qualsevol signe opositor i es construeix sobre la memòria exclusiva del genocidi, justificant com a actes de supervivència -matar per no ser matat- les massacres que l’exèrcit va realitzar, no només a l’interior del país sinó també quan l’any 1996 es va endinsar cap a l’interior del Zaire per perseguir la massa d’hutus que fugien dels camps de refugiats, 300.000 dels quals van ser assassinats a sang freda.

Caminar com els crancs

El judici de París citat hauria de promoure nous judicis -allà on sigui- per investigar i aclarir fins on sigui possible el que va passar a Ruanda, una pàgina de la història massa horripilant perquè encara ara estigui segrestada pels interessos polítics. A l’Audiència Nacional un procediment obert per jutjar la mort de diversos cooperants i missioners en mans del FPR, entre els quals el capellà de Navata Joaquim Vallmajó i la manresana Flor Cirera, de l’organització Médicos del Mundo. Però aquí sembla que s’hagi decidit caminar com els crancs i el Parlament espanyol acaba d’anul·lar la competència universal de la justícia, de manera que aquesta causa que presideix el jutge Andreu podria ser suspesa.

PUBLICITAT
PUBLICITAT
PUBLICITAT

EDICIÓ PAPER 10/12/2017

Consultar aquesta edició en PDF