Publicitat
Publicitat

CARRETERES SECUNDÀRIES

Pagueu d’una vegada!

Fa un any, el 24 d’abril del 2013, l’edifici Rana Plaza de Dacca, capital de Bangla Desh, s’esfondrava amb milers de treballadors a dins. Prop de 1.200 persones morien -la xifra exacta encara no se sap- i més de 2.500 quedaven greument ferides, fins al punt que el 92% dels que van sobreviure a la tragèdia no podran tornar a treballar mai més per les seqüeles físiques que els va deixar l’accident. La majoria de totes aquestes víctimes eren treballadors del sector tèxtil empleats a les quatre fàbriques que hi havia a l’edifici -propietat d’un polític del partit del govern-, on es confeccionava roba per a les principals multinacionals del sector, entre les quals les espanyoles Mango, El Corte Inglés i Zara.

Tenint en compte la magnitud de la tragèdia i la vergonya pública sobre quines són les pèssimes condicions de treball dels nous proletaris de la terra al final de la nova cadena de producció del món global -que comença aquí amb els aturats-consumidors i s’estén als països pobres amb els obrers esclavitzats-, l’Organització Internacional del Treball va aconseguir promoure un acord entre les empreses del ram que treballen a Bangla Desh (i que no necessàriament tenien les fàbriques a l’edifici Rana Plaza) perquè es creés un fons de 40 milions de dòlars destinat a indemnitzar els supervivents i les famílies de les víctimes.

Ha passat un any i, segons denuncien diverses ONG que promouen la campanya Pagueu d’una vegada! ( Pay up! ), de moment només s’ha aconseguit recollir una tercera part dels diners acordats. Hi ha empreses reticents a pagar, com és el cas d’Auchan o Carrefour, entre d’altres, que s’excusen amb l’argument que ells no poden controlar les empreses que subcontracten de manera il·legal a terceres empreses. És a dir, no es volen fer responsables de com els seus proveïdors directes fabriquen els productes que els compren i, fent gala d’un cinisme desmesurat, passen la culpa als intermediaris. Com si tots plegats ens maméssim el dit i no sabéssim que la subcontractació és un dels xantatges ordinaris per augmentar la competitivitat exigida, cosa que saben perfectament -i promouen- les firmes mare. Recordo que al Marroc vaig visitar una de les principals indústries del maduixot i, mentre la firma europea propietària repartia papers sobre normativa laboral i la prohibició que hi treballessin nenes menors d’edat, els encarregats contractaven per la porta del darrere les menors que fossin necessàries si ho demanava la producció exigida per l’empresa (amb les oficines centrals a París), que, obsessionada amb el compte de resultats, es limitava a mirar cap a una altra banda.

Tornant al Rana Plaza, resulta difícil d’entendre que després d’una tragèdia com aquella hi hagi un regateig similar, fins i tot després que es pregonés als quatre vents -com un gran èxit- l’acord sobre el fons d’indemnització a les famílies. 40 milions de dòlars no semblen un esforç remarcable per a totes aquelles firmes que s’aprofiten de la situació de necessitat als països pobres, despreocupant-se absolutament de les persones i exigint únicament de la política que protegeixi el lliure mercat -i els paradisos fiscals- per sobre de qualsevol altra cosa, incloent-hi la democràcia. Per donar només un exemple espanyol del preu tan raquític que significa aquesta indemnització, la firma Zara ha col·locat aquest any el seu propietari, Amancio Ortega, com el tercer home més ric del món, amb una fortuna estimada de 64.000 milions de dòlars. I la firma Walmart, la principal majorista associada a les fàbriques que hi havia al Rana Plaza, va guanyar durant només el primer trimestre del 2013 quasi 4.000 milions de dòlars. Doncs resulta que ara tenen el valor de discutir amb les víctimes que treballaven als seus tallers les comes i els punts de la xavalla que els toca aportar al fons.

Subsistència

Hi ha un argument clàssic sobre les bondats de l’empresariat consistent a dir: “És millor que tinguin feina que no pas que no tinguin res”. Aquest argument es basa en la idea que, a poc a poc, els explotats aniran progressant i l’esforç dels pares serà recollit pels fills, que, amb una mica de sort, fins i tot podran estudiar. I tots plegats aixecaran el país, els rius baixaran cristal·lins i els néts escoltaran les batalletes dels avis davant del foc. Però aquesta és una de les noves fal·làcies del nou capitalisme, ja que l’explotació ha arribat a uns nivells tan miserables que els assalariats de les grans maquilas de les multinacionals al màxim que arriben és a la subsistència. A la Xina, els treballadors comencen a protestar. A Cambodja es van aixecar aquest any passat. Al Marroc, m’explicaven unes noies del sector agrícola empleades a les multinacionals que només podien treballar fins als 30 anys, a causa de la duresa de la feina. I durant aquest període -dels 18 als 30- només guanyaven per mantenir la família, extensa i aturada. No en tenien ni per pagar estudis als fills, fer una casa, posar aigua corrent. I, si protesten, les empreses amenacen de marxar a un altre país que estigui un esglaó més avall en termes de pobresa i de falta de justícia. Aquest és, doncs, el nou repte dels proletaris del món: saber què en sortirà d’una cassola on els bruixots del mal, amb la consciència deslocalitzadament descol·locada i l’ànima seca com un fregall, barregen avui els aturats-consumidors del món ric sense feina amb els explotats que accepten la feina sense drets dels que la perden perquè tenien algun dret; un món on dels beneficis extraordinaris dels individus se’n fa un ús particular en detriment del benefici públic, del benestar social i de la democràcia. Tot plegat, un verí que a altes temperatures ens ha d’explotar indefectiblement a la cara.

PUBLICITAT
PUBLICITAT
PUBLICITAT

EDICIÓ PAPER 10/12/2017

Consultar aquesta edició en PDF