07/07/2013

L'òliba de Minerva a l'hora del crepuscle

3 min

L'òliba de Minerva es lleva al crepuscle", diu Gilles Kepel en una cita clàssica per explicar que encara estem a l'alba de les revolucions àrabs. En plena ebullició. I que haurem d'esperar a com es desenvolupen els esdeveniments per tal de veure en què es converteix aquest gran xoc entre un passat que tothom rebutja i un futur difícil d'endevinar. Només una cosa és clara: res tornarà a ser com ha estat fins ara. La ruptura amb el vell món no té marxa enrere. Però, què ens oferirà el crepuscle de l'òliba de Minerva, la deessa de la intel·ligència, quan s'amorteixi la flamarada de la llum, la catarsi encegadora de la revolta?

Hi ha, en aquesta Primavera Àrab que ja dura tres hiverns -el venedor de fruites tunisià Mohammed Bouazizi es va immolar el desembre del 2010-, un element comú. Sigui quina sigui la deriva de l'esfondrament que s'estén per tot el món àrab i que encara no s'ha acabat de manifestar en tots els països de la regió amb la força devastadora de l'onada sobre la qual cavalca, hi ha, dèiem, un element comú que també ens concerneix al món occidental: aquestes revolucions que exploten en contra de la degeneració del propi món, la corrupció dels seus dirigents, la pobresa del poble, la dictadura, la falta de llibertat, no tenen com a model el món occidental. Les democràcies occidentals han deixat de ser el referent somiat, el mirall on es reflecteixen les seves esperances. Més aviat passa tot el contrari: les revolucions del món àrab també volen desprendre's de la dependència occidental i les seves complicitats amb les pròpies classes dirigents.

El president tunisià, Moncef Marzouki, metge, lliurepensador, admirador de Mandela, ho va expressar de la següent manera quan va arribar al capdavant de l'estat i va fer una aliança amb els islamistes moderats d'Ennahda, vencedors de les primeres eleccions democràtiques: el nostre repte, va dir aleshores Marzouki, és com ens ho fem per ser capaços de mantenir la identitat àrab i musulmana. Per fer-la compatible amb els drets humans i la modernitat. I, especialment, amb els drets de la dona.

El professor Mourad Rammah, conservador de la medina de Kairouan, la primera ciutat santa magribina i la quarta de tots els musulmans sunnites, m'explicava fa un parell d'anys més o menys el mateix: "Nosaltres, els tunisians, i això val per a tot el món àrab, tenim unes fortes arrels musulmanes. No som occidentals com va voler fer creure l'antic règim. O com voldrien molts europeus. De manera que amb la nostra revolució ens hem de lliurar de dos absolutismes. Un és el que ens va imposar Ben Ali. L'altre, el dels que no es volen obrir al món modern. Després del crit de llibertat, caldrà trobar el temps per al diàleg, per conciliar la nostra personalitat no occidental amb una nova manera de governar àrab i musulmana adaptada a un món modern". Aviat, esclar, van començar les tensions entre els salafistes intransigents i els joves revolucionaris que no volien renunciar a les conquestes de la modernitat. I el camp de batalla entre modernitat i regressió, llibertat i dictadura, sobirania i dependència, legitimitat i corrupció, va començar a derivar en el camp de batalla entre els vells interessos i les velles melancolies. Com si no hi hagués més remei que destruir-ho tot. Com si no es pogués dibuixar el futur sense passar comptes amb el passat. ¿Es fa impossible un canvi de model sense aquesta destrucció? ¿Una reforma radical i profunda, necessària, sense trencar-ho tot? ¿No pot haver-hi compromís entre les forces del passat, els seus interessos, i els anhels plens de raó dels desheretats, de tots els que clamen per un món més just, la llibertat, la identitat negada, la igualtat de la dona?

L'exemple albanès

Una de les catarsis destructives del passat que més recordo -molt menys violenta, però, que la de Síria- és la dels albanesos quan es van desfer del seu passat comunista i ho van trencar tot amb un frenesí obsessiu, sistemàtic, esmicolant els bancs de les escoles, arrencant l'enllumenat públic, trinxant els hivernacles agrícoles. Després de destrossar-ho tot, asseguts sobre les cendres de la llum encegadora, es van quedar a esperar l'arribada del cant de l'òliba de Minerva a l'hora del crepuscle. Encara esperen.

stats