Publicitat
Publicitat

CARRETERES SECUNDÀRIES

El Kurdistan turc, les armes de la pau

Aquesta vegada la festa nacional kurda, el Nawroz, no ha estat una jornada violenta com acostuma a passar cada any, sinó una manifestació de joia. Centenars de milers de persones van omplir dijous els carrers i les places de Dyarbakir per escoltar i celebrar la proclama de pau que els feia arribar el màxim dirigent del PKK, Abdullah Ocalan, empresonat des del 1999 i condemnat a perpetuïtat per un tribunal militar després que li fos commutada la pena de mort.

Segons les autoritats turques, ja feia més d'un any que Ocalan negociava amb el govern el final de la lluita armada. I ha estat precisament la festa del Nawroz la data escollida per proclamar un principi d'acord que implica fer callar les armes a canvi d'obrir negociacions sobre els drets polítics del poble kurd a Turquia, entre els quals el dret a estudiar i parlar la pròpia llengua. Ocalan, doncs, ha passat de ser un terrorista -inclòs a la llista negre dels EUA i dels països europeus- a ser el principal artífex del diàleg a favor de la pau.

El poble kurd va entrar a la història moderna amb l'armistici del 1918 quan les potències aliades li van prometre la creació d'un estat com a compensació pel seu paper en l'esmicolament de l'Imperi Otomà. Malgrat les promeses, escrites en el tractat de Sèvres, els kurds van quedar dividits entre Síria, l'Iraq, l'Iran, Armènia i Turquia, país, aquest darrer, on viuen més de quinze milions de kurds, pràcticament la meitat de tota la seva població.

Però tal com proclama la festa del Nawroz, el poble kurd, abans de quedar repartit entre els estats citats, ja tenia molts segles d'existència. El seu calendari comença a l'equinocci de primavera del 612 abans de Crist, de manera que avui els kurds no viuen al 2013, sinó al 2625. Diu la tradició que la festa del Nawroz que inaugura la seva existència celebra la mort d'un dictador en mans del seu poble. Tal com me la va explicar a la ciutat de Van en Raif, aquesta és la història del Nawroz: en aquells temps hi havia un tirà anomenat Zuhac que tenia dues serps a l'esquena. Les serps li produïen un dolor insuportable i per tal de mantenir-les tipes i assedegades cada dia les havia d'alimentar amb el cervell de dos adolescents acabats de decapitar. La gent vivia aterrida i no sabia com salvar la vida dels seus fills. Fins que un dia el ferrer Kamal va decidir plantar-li cara. Ja havia entregat vuit dels seus fills i no estava disposat a perdre el novè, l'únic que li quedava viu. Una nit va encendre una gran foguera i va començar a forjar les armes per al combat. Els veïns, en veure el que feia, es van començar a reunir al voltant del foc. Quan va sortir el sol, aquells camperols ja eren un exèrcit amb les armes acabades de forjar que es dirigia cap al castell del rei Zuhak. Amb la mort del tirà comença la història dels kurds, un poble -afegia a la llegenda en Raif- que ha estat capaç de sobreviure als infortunis gràcies al seu valor i a la lluita irrenunciable per la llibertat.

Cordes i cadenes

Yashar Kemal, el gran escriptor kurd que el 1996 va ser guardonat amb el Premi Internacional Catalunya, ha escrit un conte, El llop i el cascavell , on explica en forma de paràbola el destí del seu poble, així com el seu propi destí. A l'estepa d'Anatòlia, diu aquest conte, cada vegada que un llop ataca un ramat els camperols organitzen una cacera. Ningú porta armes. Només cordes i cadenes. El que es proposen no és matar el llop sinó acorralar-lo i mantenir-lo immobilitzat amb les cordes i les cadenes mentre li posen un collaret amb un cascavell. A partir d'aquell moment el llop torna a ser lliure però està condemnat a vagar per l'estepa mort de gana, ja que cada vegada que s'acosta a un poble o ramat, el cascavell delata la seva presència. Fins i tot la resta dels animals són inaccessibles per al llop. I si l'animal, esgotat, decideix rendir-se a les portes de la ciutat, els pagesos no el maten. L'agafen i el retornen a l'estepa per tal d'allargar la seva agonia.

"Jo vaig pertànyer a aquesta raça de llops amb el cascavell al coll; Turquia està plena de gent que porta el cascavell penjat", em va dir Kemal quan va venir a Barcelona a recollir el premi.

Durant el seu discurs, Kemal va explicar que abans de fer-se escriptor havia accedit a la literatura a través de la poesia oral i els contes. Quan tenia setze anys anava pels pobles aprenent històries i explicant-les, i no va escriure els primers llibres fins que va fer 23 anys. "Procuro -va dir Kemal- que la gent que llegeix els meus escrits s'ompli d'amor envers la natura i l'ésser humà. Intento que aquells que em llegeixen no humiliïn mai ningú. Que no arribin a ser mai uns assassins, ni racistes, ni que estimin la guerra". "Al meu país -va denunciar- la història de la humanitat viu la més gran de les tragèdies. Finalment tothom sap el que succeeix als kurds. Occident no mou ni un dit a favor seu".

40.000 morts

Durant els darrers anys, a la guerra contra els kurds de Turquia hi han mort unes 40.000 persones, s'han arrasat milers de pobles, s'han cremat deu milions d'hectàrees de bosc perquè la guerrilla no s'hi pogués amagar.

Potser el ferrer Kamal ha forjat aquesta vegada un nova arma de pau. La clau que pugui alliberar del cascavell al llop. El ganivet capaç de decapitar les serps que converteixen el Rei en dèspota. L'espai perquè flueixi el diàleg i la tradició de la paraula. "La humanitat -diu l'escriptor Kemal, que escriu en llengua kurda i turca- és un jardí ple de flors amb milers de cultures diferents. Una flor menys en aquest jardí suposa un color perdut al món".

Visibilitzant l'assetjament sexual
PUBLICITAT
PUBLICITAT
PUBLICITAT

EDICIÓ PAPER 10/12/2017

Consultar aquesta edició en PDF