CARRETERES SECUNDÀRIES
Misc 01/09/2013

Fractures i factures de la guerra

i
Bru Rovira
3 min
La guerra civil dels últims dos anys i mig a Síria ja ha provocat més de 100.000 morts.

Uns dies abans de la terrorífica matança a gran escala feta amb armes químiques contra població civil a Síria, el diari Le Monde publicava, destacant-ho a la portada, "els bons resultats" econòmics que les grans empreses mundials han obtingut durant el primer semestre de l'any.

A França, de les cinc societats amb més beneficis i un espectacular creixement a la borsa, dues són empreses dedicades al sector armamentístic. Safran ha crescut el 47,8% respecte al mateix període del 2012, i ocupa el segon lloc després del banc Crédit Agricole. Al quart lloc hi trobem Eads, una empresa dedicada a l'aeronàutica militar. Les dues multinacionals tenen delegacions espanyoles i, si hem de fer cas de les orientacions del mercat, és evident que la guerra s'ha convertit en un dels grans negocis que estiren l'economia mundial i marquen l'agenda de la política. Per dir-ho d'una manera resumida: si un inversor -aquest nou eufemisme del capitalisme- vol seguir l'estela que dicta el benefici -un altre eufemisme-, el millor que pot fer és invertir en la guerra.

Cada cop, doncs, que algun dels països que viuen la bonança i el privilegi de la pau aixequen la destral de combat, el sentit comú ens hauria d'obligar a fer-nos algunes preguntes: ¿fins a quin punt aquestes proclames bèl·liques com a últim recurs de l'acció política responen a l'argumentari dels principis ètics, la voluntat de preservar l'humanisme vexat i combatre la barbàrie? Qui assenyala les víctimes que haurien de ser protegides i les que hauran de quedar deixades de la mà de Déu? Per què a Síria, justament ara, quan ja hi ha hagut més de 100.000 morts, i no a l'est de la República Democràtica del Congo, on la guerra ja és una manera de viure?

Precisament per evitar que siguin les grans potències -i, per tant, els seus interessos- les que decideixin la resposta a totes aquestes preguntes, l'única eina comuna que ens permet seguir unes normes mínimes acordades és la Carta de les Nacions Unides, segons la qual només seria lícit l'ús de la força en casos de legítima defensa o de seguretat col·lectiva, cosa que no queda encara demostrat a Síria, amb la dificultat afegida que ni Rússia ni la Xina aprovarien una intervenció.

Mentrestant, el que havia de ser una operació militar occidental s'està convertint en una possible operació de càstig unilateral. Més patiment, doncs, per a una població atrapada enmig de la guerra i abocada -ja s'ha avançat que el càstig no persegueix derrotar el règim- a una guerra civil encara més violenta i separadora de les diverses comunitats sirianes, i que s'haurà d'afegir a una regió al límit de saltar pels aires.

Quan als ciutadans se'ns posa davant la disjuntiva de decidir si s'han de seguir tolerant assassinats de masses, documentats amb fotos de nens gasejats, potser hauríem de tenir també l'oportunitat democràtica de discutir i regular els interessos econòmics d'una indústria que ha convertit la guerra en el primer recurs de la política, probablement perquè la política no sap definir cap doctrina més beneficiosa del bé comú que la de la borsa. El dia que a les Nacions Unides s'hi presentin al costat dels nens gasejats les factures de les guerres, els noms dels seus intermediaris i lobistes -alguns, antics governants molt ben pagats-, ens podrem creure que s'ha decidit treballar per la pau.

stats