El túnel del temps
Com acabar el 2014 buscant un fax, baixant d'un avió i arribant a la terminal caminant per les pistes o viatjant en bus amb el xofer fent els bitllets a mà
Entrem al 2015 però aquests dies he tingut la sensació de posar-me en el túnel del temps i d’aparèixer uns quants anys enrere. Ara que tenim microimpressores en 3D, processadors neuromòrfics i que hem descobert els processos de selecció genètica que han fet possible que el tomàquet augmenti la seva grandària més de cent vegades respecte dels fruits silvestres ancestrals, he fet un viatge al passat.
Per començar vaig baixar d’un avió en un aeroport i vaig arribar, com la resta de passatgers, a la terminal caminant, sense utilitzar una jardinera o un “finger”. Crec que aquest mètode l’havia utilitzat per darrera vegada durant el viatge de fi de curs de COU a Mallorca, durant la segona glaciació, però ara, a les acaballes del 2014, tenia la sensació que en comptes d’arribar a la ciutat més cosmopolita d’Europa me n’anava al casament de Sissi amb Francesc Josep I d’Àustria. Pel vol de tornada, almenys vaig poder accedir a l’avió amb una jardinera. En arribar a Barcelona esperava tornar al present.
Havia reservat plaça en un minibús amb destinació Andorra. Cua de passatgers que compren el seu bitllet i el xofer que omple, amb l’aplicació de l’amanuense, un rebut d’un bloc amb un cartonet perquè el paper carbó no estengui els caràcters de l’acurada cal·ligrafia a altres fulls. També hauria de fer memòria per recordar l’última vegada que vaig pujar a un bus sense que el conductor disposés d’una màquina expenedora de bitllets. Això sí, el vehicle disposava de connexió wi-fi que no vaig pensar ni a utilitzar perquè amb la meva immersió en el passat em vaig oblidar que tenia un telèfon mòbil i la meva preocupació era si en arribar a la Farga de Moles em trobaria amb un grup de maquis o si hauria de rescatar uns aviadors aliats que fugien dels nazis.
Vaig pensar que a Andorra les coses tornarien a lloc. Però no. Al matí vaig anar al supermercat i les prestatgeries semblaven les d’un comerç de la Unió Soviètica en plena guerra freda. Vaig pensar que vivia una situació semblant a la de la Christiane de “Good bye Lenin!” o de Marty McFly a “Retorn al futur”, com si hagués estat enviat accidentalment, o no, trenta anys endarrere. Perquè abans d’entrar a casa, obro la bústia i em trobo amb una carta d’un hospital de França en què em demanen que els enviï els resultats d’una anàlisi de sang...per fax!!!.
L’any de l’exoesquelet que permet tornar a caminar quan es té una lesió medul·lar i es va amb cadira de rodes, i del Nobel de medicina per la descoberta del GPS intern del cervell, en un hospital encara parlen de fax i jo no sé on trobar-ne un. Truco per agrair-los que no em facin enviar els resultats per senyals de fum o per codi morse. M’hauria de menjar el raïm escrivint limfòcits i eosinòfils i les seves respectives xifres fent servir seqüències d'elements curts i llargs per representar les lletres, nombres, puntuació i altres caràcters especials d'un missatge.
Abans de penjar els pregunto si no tindrien una adreça electrònica perquè els pugui passar el document escanejat. I ho faig amb tota la precaució no fos cas que em confonguessin amb un extraterrestre o que m’enviessin directament al departament de psiquiatria. La resposta és afirmativa. Tenen correu electrònic. Torno a ser al present. Ja puc entrar al 2015.
