El síndic Cairat
La seva néta escriu una biografia reeixida de l’home que va regir els destins d’Andorra durant un convuls segle XX
Ara que ha acabat la segona temporada de ‘Broadchurch’ ja em puc dedicar a ple temps al visionat de documentals del canal Discovery Max. Entre ritus bosquimans del desert australià, els costums dels pobles perduts de l’Amazones i les cerimònies esquimals, n’han fet un sobre la ‘turriptosis nutricula’, una medusa que és l’únic animal immortal (biològicament) de la terra. Viure eternament per poder seguir totes les sèries i llegir tots els llibres perquè cada cop se n’editen més, sobretot ara que s’acosta Sant Jordi.
De moment, i abans de ser atropellat per una bici 'viananticida' i posar fi als meus somnis d’immortalitat, he tingut temps d’acabar ‘El síndic Cairat, el meu padrí’ de Maria Teresa Cairat. L’he devorat. Està escrit de manera senzilla i planera i no es fa gens pesat tot i que, el de la biografia és un gènere on fàcilment es pot caure en el parany de les frases subordinades, de les paraules complicades i on el lector sovint acaba necessitant un GPS per situar-se.
No vull entrar en el pantanós terreny de la crítica literària ni en el de la lloança fàcil per qüestions de lauredianitat i de veïnatge. Però és que al llibre no li falta, ni li sobra res. Ni una coma, ni una paraula. Hauria de ser de lectura obligada a les escoles per comprendre una part molt important de la convulsa història del segle XX. Hi ha un esforç de síntesi però sobretot d’escriptura fluïda, d’aquesta que et va directa a la vena i que t’enganxa a continuar llegint.
Una cosa d’agrair en una època en què amb la lectura d’un tuit de Ferran Adrià pots convalidar assignatures de les carreres d’Antropologia, Sociologia, Filosofia o Filologia Romànica. Sobretot quan es planteja si el tomàquet és un producte natural o una realitat imaginària que volem crear. Davant d’això em plantejo si val la pena ser immortal.