Opinió 21/04/2015

El síndic Cairat

La seva néta escriu una biografia reeixida de l’home que va regir els destins d’Andorra durant un convuls segle XX

i
Bru Noya
2 min

Ara que ha acabat la segona temporada de ‘Broadchurch’ ja em puc dedicar a ple temps al visionat de documentals del canal Discovery Max. Entre ritus bosquimans del desert australià, els costums dels pobles perduts de l’Amazones i les cerimònies esquimals, n’han fet un sobre la ‘turriptosis nutricula’, una medusa que és l’únic animal immortal (biològicament) de la terra. Viure eternament per poder seguir totes les sèries i llegir tots els llibres perquè cada cop se n’editen més, sobretot ara que s’acosta Sant Jordi.

De moment, i abans de ser atropellat per una bici 'viananticida' i posar fi als meus somnis d’immortalitat, he tingut temps d’acabar ‘El síndic Cairat, el meu padrí’ de Maria Teresa Cairat. L’he devorat. Està escrit de manera senzilla i planera i no es fa gens pesat tot i que, el de la biografia és un gènere on fàcilment es pot caure en el parany de les frases subordinades, de les paraules complicades i on el lector sovint acaba necessitant un GPS per situar-se.

No vull entrar en el pantanós terreny de la crítica literària ni en el de la lloança fàcil per qüestions de lauredianitat i de veïnatge. Però és que al llibre no li falta, ni li sobra res. Ni una coma, ni una paraula. Hauria de ser de lectura obligada a les escoles per comprendre una part molt important de la convulsa història del segle XX. Hi ha un esforç de síntesi però sobretot d’escriptura fluïda, d’aquesta que et va directa a la vena i que t’enganxa a continuar llegint.

Una cosa d’agrair en una època en què amb la lectura d’un tuit de Ferran Adrià pots convalidar assignatures de les carreres d’Antropologia, Sociologia, Filosofia o Filologia Romànica. Sobretot quan es planteja si el tomàquet és un producte natural o una realitat imaginària que volem crear. Davant d’això em plantejo si val la pena ser immortal.

stats