El bunyol

Hi ha una cosa més previsible que un sorteig de quarts de final de la Lliga de Campions de futbol amb el Reial Madrid: el resultat de les meves fotos de menjar a Instagram. Les faig amb tota la il·lusió, i quan les veig em quedo amb la mateixa cara que quan Ryanair et cobrava una comissió per pagar els bitllets amb targeta de crèdit quan aquest era l’únic mitjà de pagament que es podia fer servir.

A les fotos de Jamie Oliver, David Lebovitz o de Sarka Babicka, les fruites i verdures tenen colors que podrien sortir d’una botiga Desigual o de la paleta de Renoir. Els seus gelats som una simfonia cromàtica. Els meus, un nyap. Ho vaig intentar amb un bocí de pastís Comtessa de xocolata i nata i un Colajet que residien, des de la cinquena edat de glaciació, en una relació de bon veïnatge al congelador amb una bossa de la Sirena d’ensalada russa.

Les meves neurones només deuen funcionar les setmanes de fase lunar en quart creixent perquè el resultat va ser un desastre. El mateix amb els croissants, pastissos, cafès i esmorzars. He vist tallats amb un cor dibuixat a l’escuma o amb una cara somrient, i autèntiques obres d’art com les de ‘Symmetry Breakfast’.

Els meus cafès amb llet semblen trets del bufet d’un motel de carretera d’un telefilm americà on el propietari assassina els pocs clients que hi fan cap mentre no arriba l’agent Hotchner i el seu equip de ‘Mentes criminales’. I això que em preparo com si estigués a la sala de control d’un transbordador de la NASA i hi inverteixo diners.

Tot i que al final, entre la compra de mandarines pelades i envasades en recipient de plàstic i alvocats sense pinyol (també prèviament envasats), la foto potser tindrà més sobrecost que una obra dissenyada per Calatrava.

Però no hi ha res a fer. No puc ni creure en un miracle encara que el Papa Francesc tambés’hagi incorporat a aquesta xarxa social perquè el que més s’acosta a la gastronomia del meu Instagram és que les fotos em queden com un bunyol.