Soc un bergant, i ho sabeu

Pare, he pecat. Venialment, això si. Tots tenim un passat. En el meu vaig fer coses atroces, horroroses però de les quals no em penedeixo, com anar a cobrir per un diari barceloní com a ‘reporter tribulete’ un concert de Julio Iglesias al Camp Nou de Barcelona. Sort, que en el túnel de vestidors al costat d’una imatge de la Moreneta, mentre començava a sonar aquella infame cançó que diu alguna cosa així com “soc un bergant, soc un senyor, i ho saps” em vaig trobar amb el Quim Monzó que anava a fer la crònica per la, ja desapareguda fa bastants anys, revista ‘El Món’, i del qual he tingut notícies fresques aquest dilluns passat gràcies a un article de la Roser Porta.

Al Monzó li han donat el premi d'Honor de les Lletres Catalanes que sempre és millor que la Creu de Sant Jordi perquè que et guardonin amb ella és sinònim d’esquela i això sempre dona una mica de desassossec o de ‘mal fario’ que dirien la Rosa María Sardà i els de la societat civil catalana. Coincidir allà, al temple blaugrana amb el Monzó va ser com trobar-me un unicorni blau amb un ascensor, una presència amiga en territori enemic, en aquell camp de mines de 'pijos' i 'pijes', clients del Sàndor de Francesc Macià, del Charly Max, de la cafeteria de l’Oca i que es vestien en el Furest de passeig de Gràcia. Això era a la gespa perquè la graderia era territori Mari Pili. Jo, en aquells anys, portava el cabell de Sito Miñanco, una roba com si fos un protagonista de la sèrie ‘Fariña’ i unes ulleres de mussol. Era un aprenent, encara ho continuo sent, i el Monzó ja era famós.

A més acabava de publicar (el Monzó, no jo evidentment) un recull de contes amb un d’ells dedicat a un amic en comú, el Morell que a més d’un poble de Tarragona és també un intrèpid periodista curtit en mil batalles i en alguna guerra que, en aquells anys de ‘lloro, mico i senyor de Puerto Rico’, treballava a Catalunya Ràdio.

Ens ho vam passar pipa mentre observàvem aquell personal de Pocholos, Cuquis i Mamens i l’Iglesias anava desgranant els seus suposats grans èxits. D’aquell aquelarre on només hi faltaven els cors i danses de la 'sección femenina' en van sortir dues cròniques. La del Monzó, amb un titolet cap al final amb llatí (ite missa est?), i la meva. Ell no va la cobrar mai i a mi em van passar de la secció d’espectacles a la d’esports.