El ball

La campanya de les plebiscitàries catalanes sembla, pel moment, una comèdia de situació ambientada en un gabinet d’advocats i amanida amb recursos, tribunals constitucionals, juntes electorals i entrevistes compensatòries. Des d’Andorra se segueix amb un especial interès perquè hi ha uns 12.000 catalans amb dret a vot i que ho poden efectuar per correu fins demà a la Seu d’Urgell.

També han pogut veure que la majoria dels principals candidats ballen. Rumba, rock, congues, sardanes o flamenc. Uns més que altres, i entre ells, aquell que ho fa força bé amb el ‘Don’t stop me now’ de Queen. N’hi ha que, a més de ballar, estan disposats a tot, menys córrer 150 metres per l’aigua com un monjo 'shaolín', fabricar un holograma de Whitney Houston o aconseguir entrar a la primera a Comunio, el joc d’Internet d’entrenador de futbol. Precisament, un candidat va afirmar abans de l’Espanyol-Reial Madrid de dissabte passat que, amb una Catalunya independent, aquest partit no seria possible. I sense ella també. Perquè si la defensa local continua ballant al ritme d’‘Amics per sempre’ de Los Manolos, l’any que ve jugaran a Segona Divisió.

Un altre candidat, entrant a l’era d’aquari del musical ‘Hair’, ens convida a ‘gaudir de la llum d’aquests dies’ com si, els que no votem i ho seguim des de la distància, no en tinguéssim prou amb el nom de les formacions, a qui representen i quin és el seu objectiu, per haver de desxifrar, també, missatges en clau. Potser és que les campanyes electorals són com un filtre d’Instagram que ens fan creure que tot és molt més meravellós del que realment és.

I entre ball i ball, passen a demanar el vot de l’extraradi, a polemitzar sobre l’origen dels catalans, dels seus pares extremenys i dels seus avis andalusos i a intentar vendre que està entrant un tanc per la Diagonal quan realment és un Citroën Cactus.