Ventat i enrampat

A més de fortes ràfegues com els 191 km/h al port d’Envalira, la baixa humitat relativa fa que saltin guspires quan es toquen objectes metàl·lics o entre persones

Hàbil maniobra de distracció. Els meteoròlegs, Protecció Civil i institucions diverses han fet que estiguéssim pendents d’un suposat paquet de neu que ens havia de deixar a tots colgats quan el pitjor venia al darrere: el vent. Hi hagut ventades com aquests 191 km/h al port d’Envalira que amenacen de desplaçar l’eix de rotació de la Terra i deixar-me el pentinat com el de Donald Trump.

És de tots els fenòmens meteorològics el més empipador i molest, i si s’afegeix a la pluja ja pots exposar el paraigües a la fira ARCO de Madrid. Afecta el ritme cerebral i cardíac, modifica la resistència de la pell, canvia el metabolisme i altera la polaritat de la membrana cel·lular. Ens impedeix dormir, sobretot si vivim en un pis alt i, el que és pitjor, m’obliga a sortir al carrer amb una gorra de llana com la d’en Lluís Llach encara que no se m’acut cantar ‘A cavall del vent’ perquè ja va el personal prou irascible, pendent de mantenir l’equilibri i de que no els caigui al cap algun objecte volador no identificat que no és, precisament, l’avió dels jugadors del Màlaga en ple aterratge a Sant Sebastià el passat cap de setmana.

A més aquest episodi de ventades coincideix amb un d’enrampades, que fa saltin guspires quan es toquen objectes metàl·lics o entre persones. M’he enrampat quan he premut el botó de l’ascensor, quan he intentat posar a carregar el telèfon mòbil endollat a l’ordinador i quan he col·locat l’anorac en un penjador. He electrocutat la caixera del supermercat quan he pagat el pa amb una moneda de dos euros, a la meva dona quan li he donat les claus de casa i he estat a punt de deixar el centre esportiu sense electricitat quan he passat la meva targeta de soci per la màquina d’accés al recinte.

Usuaris esparverats davant la possibilitat de sortir disparats de l’el·líptica o de caure de la cinta de córrer a causa de l’apagada van atribuir els fets a que portava sabates amb sola de goma i jersei de llana. El denominador comú entre les enrampades i el vent és que el cabell se m’aixeca. Un efecte menor comparat amb els efectes de les ventades sobre el mobiliari urbà, l’enllumenat, els para-sols, les motos aparcades, els contenidors de brossa o els arbres. Però estava tan distret amb els Oscars que gairebé havia oblidat que un 29 de febrer del 1940 una pel·lícula es va emportar vuit estatuetes: ‘Allò que el vent s’endugué’.

EDICIÓ PAPER 21/10/2018

Consultar aquesta edició en PDF