Turisme d’ascensor

L’ascensor és un element bàsic per a la qualitat de vida. Sobretot si estàs al carrer Prat de la Creu d’Andorra la Vella i has d’anar a la plaça del Consell General, ja que si puges per les escales, depenent del teu estat de forma, o de la teva edat, pots arribar traient el fetge per la boca. O els pulmons. L’utilitzo sovint i tinc tanta dependència d’ell com Anna Gabriel de les samarretes amb missatge. És dilluns, tinc presa i me’n vaig cap a l’ascensor tan ràpid com la jutge Carmen Lamela, que en tres hores va dictar vuit interlocutòries de divuit pàgines cadascuna, si és que no les tenia preparades abans.

A l’entrada de l’edifici que allotja l’ascensor hi ha un grup d’homes i dones immòbils. D’entrada podria ser una prolongació del grup escultòric de Jaume Plensa que hi ha a la plaça, però aquests parlen. I en francès. Tampoc té aspecte de ser una ‘performance’ de la Fura dels Baus. Em miren com si fos Benzema fallant un gol a porta buida però no s’aparten.

Puc entrar com un ‘All Black’ disposat a fer un assaig o posar-me a parlar com Macron amb els seus ‘poudre de perlimpipin’ o ‘croquignolesque’. Potser es pensen que soc Molière i s’aparten tot fent-me reverències. Al final, a empentes i rodolons supero el primer cordó i arribo fins a la porta de l’ascensor. Arriba carregat de més francesos que hi han entrat aplicant aquell famós principi universal d’on caben vuit caben deu. Els primers que m’he trobat deuen formar part de la mateixa colla.

Van més perduts que els de Podem i els del PSC agermanats. Tot i que l’ascensor ha arribat al zero estan obstinats en anar més a baix. Començo fent unes explicacions tan elaborades que semblo el lletrista de Vetusta Morla i acabo amb el Macron més pinxo i el seu ‘bordel!’. Els dic que hi ha coses més maques a veure a Andorra que un ascensor encara que a fora nevi i faci vent. Sobretot quan a partir de certa hora allà dins regna una olor insuportable a porro. Així estem. Això si que fa por, i no Halloween.