Sardina d’or

Quan en veus d’enllaunades amb palletes incrustades al llom et preguntes si cal tunejar una cosa tan simple però tan gustosa que ofereix presentacions com l’‘espelto’ o les ‘sarde in saor’ del Brunetti de Donna Leon

Hi ha paraules que, com les armes, les carrega el dimoni, i que cal utilitzar amb moderació i no sobrepassar la dosi. Una d’elles és luxe. Una vegada, a Lisboa, vaig entrar en una botiga de llaunes de sardina. Crec que era a la rua do Arsenal, a prop de la praça do Comércio.

M’encanten les llaunes de conserva, entre altres coses, perquè en ser incapaç de cuinar, hauria de viure amb elles, com si fos un mariner en alta mar amb un vaixell a Terranova. En veure’m tan interessat en el procés d’esterilització i d’enllaunat, la dependenta em va ensenyar una llauna en la qual les sardines tenien incrustacions de palletes d’or. Això sí, en una edició limitada, numerada i signada per l’artesà que deu tenir més d’orfebre que no pas de conserver.

Quan penses en l’’espelto’ de sardines de qualsevol guingueta de Màlaga, o en les ‘sarde in saor’ (sardines marinades) que es menja Brunetti amb el seu sogre en un llibre de Donna Leon que, si no recordo malament, és ‘Noblesa obliga’, et preguntes si cal tunejar una cosa tan simple però tan gustosa com una sardina o, fins i tot, com el pollastre. Perquè a l’Ainsworth, un restaurant de moda a Nova York, al costat de Park Avenue, a Koreatown, el plat estrella són les aletes de pollastre banyades en or al mòdic preu de 1.000 dòlars (uns 850 euros).

Les fotos a Instagram dels clients amb els llavis d’un color groc brillant, com el rei Xerxes I de Pèrsia a ‘300’ quan decideix castigar Atenes pel seu suport a la revolta de Jònia del 500 aC, causen furor i reben multitud de ‘m’agrada’. Per 1.000 euros, el Ciragan Palace Kempinski d’Istambul ofereix el postre ‘Sultan’s Golden Cake’ amb palletes d’or i l’Hostaria dell’Orso de Roma prepara, per 155 euros cada comensal, el Risotto d’Oro Zafferano.

Però cal anar amb molt de compte. L’or és luxe, és elegant en el seu context però no en l’ala d’un pollastre, l’arròs, un pastís o en el llom d’una sardina. Perquè una de les coses que més recordo de les pel·lícules de James Bond, potser perquè en aquell moment només tenia 10 anys i era molt impressionable, és saber que, com Shirley Eaton a ‘Goldfinger’, algú pot morir asfixiat per l’or.

Etiquetes

EDICIÓ PAPER 11/11/2018

Consultar aquesta edició en PDF