Rodes de hàmster per a humans

Les rotondes proliferen a les carreteres d’Andorra on, després d’uns anys de descens, els accidents de circulació van augmentar un 12% el 2015

BRU NOYA
BRU NOYA

Cada vegada que agafo el cotxe em poso com una moto. Es com si em posseís l’esperit de Belén Esteban, el del jurat de ‘Masterchef’ amb el ‘lleó menja gamba’ i el de la nena de l’‘Exorcista’. M’entren instints assassins quan veig maniobres suïcides i conductors incívics. Em trobo amb èmuls de ‘Fast and Furious’ i amb altres que circulen amb una lentitud exasperant. Entre aquests darrers i un grup d’amebes no hi ha massa diferència. Són els que arriben al destí quan s’han extingit catorze classes d’insectes i nou temporades d’una sèrie d’HBO. Hi ha els que no saben què és un intermitent o el color taronja dels semàfors. Pel 90% és una invitació a accelerar. De la resta, un 9% són daltònics i només un 1% s’aturen.

A més, a Andorra, on el 2015 els accidents de circulació van augmentar un 12% després d’uns anys de descens, tenim una proliferació de rotondes, que són aquestes rodes de hàmster per a humans. És el més semblant que hi ha a un forat negre. T’atreuen però mai t’expulsen. La gran majoria d’usuaris no tenen ni idea de com s’ha de circular-hi. I tu et sents dins d’aquestes interseccions giratòries, i a la xarxa viària en general, com si estiguessis passant pantalles d’un videojoc però sense ser Lara Croft: esquivant ciclistes que no respecten cap senyal de circulació, gent que travessa per qualsevol lloc, cotxes aparcats en quarta i cinquena fila, motos amb repartidors de pizzes que tracen els revolts amb el genoll tocant a terra com Jorge Lorenzo al circuit de Mugello, i furgonetes que estan decidides a trencar la velocitat del so.

Afortunadament, no condueixo massa. Faig més de copilot. Però és aleshores quan em converteixo en un perill. També em poso com una moto i, a més, dono instruccions errònies al conductor. Si és la meva dona ja sap que quan li dic de tombar a la dreta ha d’anar a l’esquerra i viceversa. L’únic dia que ho vaig dir bé no em va fer cas i vam aparèixer en un polígon industrial de l’extraradi de Barcelona. Sort que això no em passa quan condueixo. M’han dit que confondre la dreta amb l’esquerra pot ser una lateralitat creuada, una síndrome de Gertsmann, una sinestèsia o una dislèxia. Cap cosa greu. Perquè els dislèxics també són persianes.

EDICIÓ PAPER 09/12/2018

Consultar aquesta edició en PDF