Retenció de dimonis

Demanar la despenalització de l’avortament en els tres supòsits bàsics a alguns els sona a l’Anticrist malgrat que estiguem en ple segle XXI

La vida intel·ligent ha d’estar en un altre planeta a partir del moment en què el bisbe de Sant Sebastià, José Ignacio Munilla, acusa les feministes de portar el dimoni a dins. Fa tant temps que les dones lluiten contra ells que el pare Karras de 'L'exorcista’ al seu costat sembla un escolanet. Reclamen igualtat d’oportunitats i de salari, el cessament de l’assetjament laboral, deixar de passar por pel carrer, ocupar llocs de poder i trencar el sostre de vidre, sense oblidar assassinats, violacions i abusos. Aquestes reivindicacions no tenen res a veure amb el dimoni i són absolutament terrenals: tenen a veure amb els homes i amb les dones.

Si mai s’haguessin de treure els dimonis interiors no cal un exorcista: no hi ha res com el cafè de màquina i els pastissos de llimona que compra el vell homosexual (Giles) a ‘La forma del agua’, i per calmar-los el millor és l’Almax. La gent que va sortir al carrer el 8 de març, Andorra inclosa, no són el Maligne, Barrabàs, Belial o Baal per molt que demanar la despenalització de l’avortament en els tres supòsits bàsics a alguns els soni a l’Anticrist malgrat que estiguem en ple segle XXI.

Aquí, els únics que tenim un dimoni interior a dins som el despertador, Tomeu Penya quan canta 'El dimoni dins jo' i aquest que escriu, perquè cada cop que escolto o llegeixo algunes notícies sento com se’m regira alguna cosa al meu interior. I amb tanta intensitat que no pot ser la mala llet o que em bulli la sang. Han de ser per força els dimoniets. Així cada matí a l’aixecar-me haig de dominar-los i deixar-los tancats abans de rentar-me les dents i algun dia espero que s’avorreixin i deixin de jugar amb la meva ànima però, sobretot, amb la meva irascibilitat.

Ara ja sé que m’engreixo perquè faig retenció de dimonis i que quan tinc gasos també és culpa d’ells. Però són interiors, perquè l’exterior, la meva carrosseria, és per riure, de fireta. L’altra nit, la meva dona em va veure en calçotets i mitjons i es va posar a tallar una ceba per dissimular. Vaig córrer a posar-me el pijama. Als bisbes el ridícul ja els està bé. A mi, no.

Etiquetes

EDICIÓ PAPER 16/09/2018

Consultar aquesta edició en PDF