Reforma horària

Ens hem passat mitja vida parlant del temps, però de l’equivocat. Perquè l’important no eren aquests matisos, de conversa d’ascensor, entre el torb, la rufera i la borrufa, sinó l’estona que tardem en menjar, l’hora a la qual sopem i la quantitat de sol i foscor que regeix la nostra vida. Hem sabut per diversos articles que han aparegut les darreres setmanes a la premsa andorrana que vivim una hora més tard del que ens toca per meridià i que els veïns de l’Estat espanyol es plantegen una reforma horària.

De fet els seus partidaris també estan entre nosaltres des de fa temps, com els alienígenes de ‘Men in black’. Es queixen que a Andorra es comença aviat com a França i que es plega tard com a Espanya i que cal conciliar la vida laboral i la família. I a partir d’aquí es discuteix de meridians, d’Europa i d’història perquè algú ha explicat que va ser Franco qui va posar el rellotge dels espanyols, els fars que il·luminen el nostre camí i el nostre país, a l’hora alemanya. A la gent, aquestes explicacions els tranquil·litzen. Prefereixen pensar que mengen a les tres de la tarda per culpa de l’eix nazi-franquista, que perquè els hi ve de gust o perquè la paella encara no està a punt.

Ja se sap, com cantaven les noies de Vainica Doble, que “dos espanyols, tres opinions”. I ja pot travessar el meridià de Greenwich per la Pobla Tornesa o per l’autopista a prop de Fraga que a mi amb aquestes coses abstractes em passa com amb Paulo Coelho: m’avorreixo o em perdo. Ja ho passo prou malament dos cops a l’any quan canviem a l’horari d’hivern i al d’estiu.

Només faltaria que a Espanya endarrerissin una hora el rellotge i que aquí continuéssim igual. Sensible com soc, patiria ‘jet lag’ en tornar del mercat a la Seu. Encara que tot quedaria compensat quan digués allò de “i a Espanya una hora menys”.