Poligàmia política

Si això del poliamor ja és complicat, arribar a pactes per formar govern ja és de doctorat horroris causa

Després de Setmana Santa és la cita, el dia de la marmota o el dels enamorats, segons com vagin les negociacions per formar govern a Andorra. Ja veurem. Deia Alexandre Dumas que el matrimoni és una cadena tan pesada que per portar-la cal ser dos, i sovint tres. I és que si això del poliamor és complicat, el 'poligovern' ja és de nota o de doctorat horroris causa. Que ens hem tornat tots molt moderns i molt progressistes, i molt de la Birgitte Nyborg de la sèrie 'Borgen' però encara se'ns fa molt difícil arribar a acords de govern.

Hi ha la sensació que alguns dels polítics són com aquells diplomàtics japonesos que anaven a Washington per negociar mentre els seus avions volaven ja, carregats de bombes, cap a Pearl Harbour. La desconfiança regna sobretot quan parlen de certs temes o de la llibertat com si estiguessin en el quadre de Delacroix guiant el poble. Res de nou sota el sol: anteposar els interessos personals a l'interès general i, en alguns casos, tenir menys credibilitat que els abdominals de Leticia Sabater perquè funciona millor la intoxicació que la persuasió. Com si fos la primera vegada.

Encara que coses més rares s'han vist com Hannah Montana de cap de cartell al Primavera Sound, J. Balvin portada de Rockdelux o Netflix invertint 12.000 milions de dòlars de pressupost aquest any per veure's superat en audiència pel vídeo de dos valencians intentant passar una paella per una porta. Hem de pensar que si hem sobreviscut a la sincronització de l'iPad amb l'iTunes podem amb tot, no sense algunes dificultats.

Si una cosa, en aparença tan banal, com la proposta del mossèn de Sant Julià de Lòria de traslladar la benedicció de la palma a la plaça de la Germandat en comptes de la plaça Major, perquè estava en obres, va tenir l'efecte d'una bomba de plutoni llançada com un penal a l'estil Panenka, les negociacions per una aliança poden acabar amb el cap d'un cavall a un llit com a 'El Padrino'. Perquè aquí malgrat tenir un bisbe com a cap d'Estat no se celebra cap sacrament, o un pacte, sense un cert caos des que Déu és crist.

EDICIÓ PAPER 17/08/2019

Consultar aquesta edició en PDF