Placebo d'amor

Celebro Sant Jordi però cada any Sant Valentí s'entesta a perseguir-me: m'arriben anuncis d'escapades romàntiques, de Viagra, sopars per a dos, hotels amb encant i spa, mems amb cors, llistes de cançons per enamorats, placebo d'amor dins d'una capseta amb un llaç vermell a la secció d'homeopatia de la farmàcia o efluvis d'oxitocina que és una hormona que ens fa sentir per altres persones el que Cristiano Ronaldo sent per ell mateix. I fins a un sorteig d'un Andropenis Gold Extensor, que no sé ni el que és, encara que m'ho imagino. Tampoc sé el que és viure dins d'una cançó d'amor o d'una capsa de bombons perquè em duren menys que el govern de Pedro Sánchez.

Prefereixo la prosa quotidiana a la poesia cursi de Sant Valentí: en trobar la companyia d'uns peus calents a la nit, en mentir-me dient que continuo tenint el mateix aspecte que fa trenta anys o que em queden bé uns texans cenyits quan trobar el pantaló d'aquest tipus perfecte és una gesta semblant a l''Odissea' d'Homer entre 'fit', 'skinny', 'dad style' i 'slim fit'. Potser no és molt romàntic però és millor i més realista, com el 'Dilema de amor' de Los Brillantes de l'Equador o de Les Luthiers: "¡Qué bonito mi amor!, hacer cada dia, juntitos los dos".

Això és una declaració d'amor i no les d'Alfred o de Pablo Alborán que en comptes de papallones a l'estómac et fan sentir erugues. Cal tenir en compte que actualment l'amor (o el poliamor) és un concepte plural que va des de no haver de dir mai "ho sento" fins a una concursant transexual de 'Gran Hermano' passant per Tinder i la introducció d'anglicismes com 'crush' (enamorament instantani) o 'bae' (Before Anyone Else o abans que ningú).

Potser per això Sant Valentí comença molt abans i s'allarga cada cop més. Tant que l'endemà, el divendres 15, ja em disposava a reservar taula per menjar vieires confitades amb risotto de maduixes quan em vaig adonar que encara no havien canviat a la pissarra el menú del dia dels enamorats. Això em passa per no celebrar-lo.