Metro Eurovisió
Agafar el transport soterrani a Barcelona és trobar-te amb una successió d’actuacions musicals en el comboi que tenen més decibels que qualitat
Quan baixo a Barcelona tinc la sensació de ser el pastoret d’un anunci d’aigua mineral a la tele. Desembarco a l’estació d’autobusos a Sants amb la mateixa por que un soldat aliat a Normandia. I a més, aquest cop haig d’anar amb metro. El que fa molta gent cada dia és per mi una aventura a mig camí entre el ‘Viatge al centre de la terra’ de Verne i ‘El cor de les tenebres’ de Conrad. Però en comptes a anar a buscar al senyor Kurtz haig de trobar una línia que em porti a Vall d’Hebrón.
No hi ha vaga tot i que m’amenacen altres perills com ara que uns grafiters tallin la circulació durant vuit hores, o que una banda de carteristes em desplomi com si fos un turista japonès. També puc coincidir amb una festa il·legal, amb una parella fent l’amor a l’andana o ser atropellat per un grup de ‘top manta’ en la seva fugida de la guàrdia urbana. M’hauria d’haver preparat veient un anunci de Campofrío o de la loteria de Nadal, un ‘biopic’ d’Iniesta o un documental filmat amb càmera oculta a una botiga de Mr. Wonderful.
Descarto ser atacat per Kill Bill i el seu esquadró assassí de les ‘Víbores mortiferes’, formar part de la filmació d’un espot electoral de Ciutadans o creuar-me amb Rajoy perquè m’expliqui el seu pronòstic sobre la final de la Lliga de Campions de futbol. Dins del vagó m’adono de quin és el gran perill i que no havia previst: els músics. Com en el festival d’Eurovisió o aquell de la cançó iberoamericana (OTI) se succeeixen les actuacions però sense banderes, ni efectes especials. Debuten un grup de peruans amb una adaptació del popular ‘El cóndor pasa’ de Simon i Garfunkel. Sort, que a més de l’ocellot, els músics també van passar. I amb una certa rapidesa.
Després va ser el torn de Romania amb ‘Ai se eu te pego’. Podem enviar sondes a l’espai i conèixer noves constel·lacions però no podem afinar correctament els instruments musicals. La posada a punt d’aquells va ser, sens dubte, obra de Llucifer. A la següent parada va pujar el representant espanyol, Cthulhu, que havia escapat, amb l’ajuda d’ocultistes i sectaris, de la ciutat submergida de R’lyeh per a estendre el seu poder sobre la Terra. I la primera mostra de la seva maldat va ser interpretar el ‘Viva España’ com si els passatgers fóssim Pep Guardiola en el seu comiat del Bayern de Munic.
Atordit pels decibels i per la sensació de portar anys llum dins del metro vaig baixar a l’estació Maragall i esperar un altre comboi. Va ser allà, mirant el plànol del metro, quan em vaig adonar que estava fent la volta a Barcelona. M’hauria pogut estalviar una bona part del Primavera Sound Metro. Era tan senzill com agafar la línia 5 fins a l’estació de Diagonal i d’allà arribar a la parada de Vall d’Hebrón amb la línia 3. Més curt. I jo a la 5 passant per Congrés i Vilapicina. Si em descuido veig una parada on hi posa Austràlia. No seria estrany. També participen al Festival d’Eurovisió.
