Més ressonància magnètica que política

Podria dir alguna cosa sobre si Homer Simpson és o no un prototip 'normcore'. Gosaria escriure quatre ratlles analitzant si Adele i Lorde són una alternativa real al pop hipersexualitzat de Rihanna i Miley Cyrus. Però la PET scan m'ha superat. Tot i aconseguir connectar-me a internet, sense que s'espatllés la fibra òptica d'Andorra Telecom, l'explicació rebuda m'ha deixat perplex: "tomografia computada per emissió de positrons marcada amb glucosa f18".

Després d'això no m'estranya que una consellera general digués, dijous passat, que no en tenia ni idea del que era l'aparell de PET scan però que fessin el favor de comprar-lo. Va ser una sessió del Consell General en què la ressonància magnètica va tenir molt protagonisme, més que la política. En la línia habitual. Intervencions amb tant d'interès com una carrera de Fórmula 1 d'aquesta temporada, poc preparades, buides de contingut i amb menys imaginació que les converses dels jubilats a la vora d'una faraònica obra de Fomento de Construcciones y Contratas.

També és cert que aquell mausoleu fred i asèptic tampoc convida als exercicis d'oratòria a l'estil Ciceró, a debats encesos i rèpliques despietades. Però d'aquí a convertir-se en un replicant Nexus-6 de la pel·lícula 'Blade Runner' hi ha un bon tros. Tenim consellers que no parlen o ho fan rarament, potser perquè creuen que els seus silencis són tan carismàtics com els de Lacan. D'altres fan unes explicacions que són tan inútils com en el seu moment ho va ser la feina dels procuradors catalans dels ducats d'Atenes i Neopàtria.

L'ambient d'indolència sembla haver contagiat brillants consellers incisius i preparats, cridats a ser els grans timoners i que ara donen la sensació de dirigir la barca de Caront portant les ànimes a l'Hades. És una pena quan també hi ha parlamentaris joves, amb molta formació al darrere i que, en comptes d'aportar dinamisme a la sala, s'han contagiat de l'ambient, més propi del Senat espanyol que de la cambra parlamentària d'un país com és Andorra, que va aprovar la seva Constitució l'any 1993. Així, algunes sessions de preguntes s'haurien d'emetre en vídeo al museu de la tortura de San Gimignano, i més aviat per les respostes.

Perquè mai hi haurà una pregunta tan fascinant des que el teòleg dominic Tomàs d'Aquino es demanés quants àngels són capaços de ballar a la punta d'una agulla. Poc dotat per a la metafísica i l'abstracció haig de buscar explicacions terrenals i, el primer impuls, és posar una etiqueta –legislatura 'orfidal'– a aquests tres anys de govern. El Lorazepam té un efecte narcòtic que pot tenir la seva influència però no tota, perquè l'autèntic fonament del Govern de Martí és un gran truc de la màgia: la 'misdirection'. Es tracta de procurar que el públic fixi la mirada en un punt cec desviant la seva atenció del lloc on l'artista produeix la manipulació.