Kriptonita aèria

Hi ha moment en la vida en què, com un superheroi que ha quedat desproveït de poders, començo a ser conscient de la meva pròpia feblesa. La meva kriptonita, el taló d'Aquil·les de Superman, la trobo als aeroports. És allà on m'enfronto a les meves limitacions. Tots els aeroports em semblen iguals, intercanviables entre si. Són com grans centres comercials, asèptics, massa grans i sorollosos, on un pot trobar gairebé de tot i on sustentem el nostre capitalisme com mercenaris entregats a la mateixa causa. És paradoxal veure tanta gent diferent sota el mateix sostre d'alumini o de placoplatre. Però arribo a una edat en què pujar a un avió s'ha convertit per mi en una prova de 'Supervivientes'.

Hi ha el trajecte amb cotxe des d'Andorra o des de l'hotel en el centre de la ciutat a l'aeroport i una hora de cua dempeus per facturar. Després, el periple per passar els controls de seguretat, donant voltes com una sínia. Quan veig tanta gent em sento com en una d'aquelles rotondes asiàtiques amb dotze carrils: encara que ens sembli impossible hi ha mètode en la seva anarquia. I després apareixen els guardes de seguretat que et controlen fins a les celles i els que, en canvi, són més permissius que Jim Carrey a 'Mentiroso compulsivo'.

Sovint haig de passar per la humiliació de descalçar-me, de ser grapejat i esperar que la cinta em torni, les sabates, el cinturó, la jaqueta, el mòbil, les claus, mentre la meva maleta de cabina, oberta com un llibre, perd la seva castedat, la seva privacitat. I aquí és quan la intimitat s'esvaeix com bombolles de gasosa davant tants ulls desconeguts. Faig malabars per no perdre l'equilibri mentre aguanto amb força la targeta d'embarcament.

Sempre he admirat aquesta gent com George Clooney a 'Up in the air' que baixen de l'avió amb el vestit sense cap arruga, engominats i perfumats. Jo, en canvi, haig de fer esforços perquè no sembli que em desperto de la pitjor ressaca a Las Vegas versió 3: despentinat i totalment desorientat. Afronto moltes proves ja que després de superar, amb èxit, la de seguretat continuo el meu periple per la terminal, pujant i baixant escales fins trobar la porta d'embarcament. Ja porto més quilòmetres al damunt que el Dodge Fargo de Fontaneda que vol recuperar Velles Cases Andorranes. A la porta no hi ha 'finger' i em trobo anant per la pista entre tanques com una vaca bruna en el camí per ser vacunada contra la tuberculosi, la brucel·losi i la leucosi, o per ser marcada amb un ferro roent.

Vaig amb un teòric 'baix cost' perquè últimament és més car comprar un bitllet d'avió que invertir en 'bitcoins'. Entre que he sortit de casa o de l'hotel i soc a l'escala d'avió he fet més dies d'expedició que Tom Hardy a 'Dunquerque'. Tot i que m'he arribat a posar la tovallola pel damunt perquè hi cabés la bossa de platja a la maleta de cabina sempre me la confisquen, abans de pujar, per portar-la a la bodega de l'avió. Serà un mètode aleatori. O no. Però sempre em toca a mi.

La darrera vegada, i per acabar de completar la meva formació per participar a la següent Spartan Race, l'avió va aterrar a la terminal C de l'aeroport de Barcelona i la maleta va sortir per una cinta de la B. Vaig arribar a casa tan cansat com Odisseu després del seu periple de vint anys. A diferència d'ell amb Argos, però, a mi no em va reconèixer ni el gos.