El tramvia de l’estètica de Colau i De Blasio
Fa un any, per aquestes dates, l’alcalde de Nova York Bill de Blasio va ser el convidat estrella al meu aufruf, la tradicional cerimònia jueva en honor del nuvi. Davant l’elit política jueva del Partit Demòcrata de Nova York, De Blasio va aprofitar l’ocasió per promocionar el seu ambiciós pla d’habitatge públic per a la ciutat. No debades, aquest va ser el seu projecte bandera en les passades eleccions municipals, que va guanyar confortablement. Amb tot, l’any passat ja es començava a intuir la fallida del pla d’habitatge públic de De Blasio. El governador de l’estat de Nova York, Andrew Cuomo -també demòcrata-, n’ha estat un dels enemics més aferrissats, fins al punt de legislar en contra del pla i de les seves partides econòmiques. Durant el meu aufruf, De Blasio va fer una defensa vehement del seu pla, amb dards punyents contra Cuomo.
Malgrat els esforços de l’alcalde, el governador Cuomo ha guanyat la partida i el projecte d’habitatge públic està pràcticament mort. Després d’anys, esperances i milions de dòlars cremats en la creació del parc d’habitatge públic més gran d’ençà de la Segona Guerra Mundial, De Blasio ha hagut de trobar un substitut efectiu i vistós: el projecte de tramvia a la façana fluvial de parts de Brooklyn i Queens. Encara que sigui un projecte de dimensions considerables, es tracta d’una maniobra de tranquil·litat: no és un projecte que pugui generar grans oposicions polítiques, no depèn de legislació i fons externs a la ciutat, i plau tant a votants com a promotors immobiliaris. Quan l’agenda social d’un polític entra en via morta i no té capacitat de fer canvis reals, una infraestructura sempre salva els mobles i ofereix bones fotografies electoralistes.
La història de De Blasio i Nova York és, certament, una història política habitual. Avui aquesta mateixa història ressona amb força a Barcelona.
Quan un ajuntament que es fa dir d’esquerres no pot executar el canvi real ètic transformador, ha de recórrer a l’estètica de la il·lusió, de nuls efectes pràctics però sempre molt vistosa. El mercat immobiliari barceloní, com explicava fa pocs dies l’ARA, s’encamina tímidament a imitar les bombolles de luxe immobiliari d’altres metròpolis globals. Aquestes bombolles són un autèntic càncer social per a l’habitatge d’una ciutat que no vol entrar en l’espiral de les desigualtats urbanes. La resposta de Colau no ha estat un ambiciós pla d’habitatge públic i social. En realitat, és un modest increment del parc públic disponible, que el mateix Xavier Trias podria haver signat. Colau no s’arriscarà a començar un projecte que no pugui executar tranquil·lament. Atès que l’habitatge és un terreny complicat, el tramvia per la Diagonal apareix com un projecte estètic, ben plausible. Com amb De Blasio, el tramvia salva la incapacitat política transformadora de Colau.
L’esterilitat i l’aparent divisió que crea el tramvia per la Diagonal és una excel·lent maniobra de màrqueting de Colau. Pot criticar els partits de dretes per rebutjar-lo, alhora que força la Generalitat de Catalunya a garantir-ne el finançament. Fins i tot ha tingut l’habilitat d’incorporar el convergent Pere Macias per a qüestions tècniques. No seré jo, de cap manera, qui critiqui un projecte de tramvia, amb la meva experiència passada amb el fallit tramvia de Girona. Però el tramvia és només una excusa política. Colau governa tant amb Iniciativa, com amb Esquerra, com amb el PSC. La seva agenda política no solament ve condicionada per un govern en minoria, sinó per uns pactes de govern que són reedicions estètiques pretèrites: si Colau realment volgués un canvi estaria oferint alguna política o projecte substancial a la CUP. Semblantment, la mateixa Colau podria liderar la transformació social del parc d’habitatge de Barcelona. Fins i tot en la moratòria turística, Colau s’ha arriscat poc: Barcelona continua amb el risc de convertir-se en Venècia i ser una ciutat només per a turistes.
Com De Blasio a Nova York, en comptes de contribuir a nodrir un debat artificial -el del tramvia-, cal contribuir a mantenir viu el problema de l’accés a l’habitatge. Barcelona necessita habitatge assequible. Hi ha molts models a explorar que van fins i tot més enllà de la iniciativa pública -si és que aquest és el problema de fons-. L’habitatge hauria de ser el gran eix del govern Colau. Caldria abocar tota la nostra pressió política sobre l’alcaldessa en aquesta qüestió i impedir que ella i la seva ferralla estètica, socialment innòcua, continuïn marcant l’agenda política municipal de Barcelona.
Sortosament, Nova York i Barcelona no tenen gaire res en comú: només uns hàbils alcaldes en l’estètica de la il·lusió.
