En l’hora de fer política

En l’hora de fer política

Només donant prioritat a la qüestió catalana pot desbloquejar-se l’actual paràlisi

En l’hora de fer política

Davant la crisi més greu de la democràcia espanyola des de la Transició i del deteriorament del sistema bipartidista conformat pel PSOE i el PP, sembla obligada la formació d’un govern de coalició entre diversos partits, fet que no s’havia produït a Espanya des de fa 82 anys. Apareixen dues opcions ben diferents: una és la coalició d’unitat constitucional, integrada pel PSOE, PP i, tal vegada, Ciutadans; i l’altra, la coalició de progrés, que formarien PSOE i Unides Podem.

Hi ha qui ha defensat que la primera opció era la més positiva, la de més autoritat i suport polític, fins i tot per resoldre la qüestió catalana. No s’ha explicat tant, però, que aquesta opció significa tancar files al costat d’un govern que bloquejaria tota iniciativa de canvi, pensant que amb això frenaria la descomposició del règim de 1978. Aquest seria, molt probablement, un govern de coalició amb poques iniciatives reformistes i més aviat orientat a una involució autoritària: amenaça constant d’aplicar l’article 155, laminació dels Estatuts d’Autonomia, donar ales a les interpretacions restrictives de la Constitució i als jutges perquè facin de guardians de les “essències pàtries”, utilitzar la vella llei de partits per veure si es pot aplicar la demanda de l’Assemblea de Madrid d'“ ilegalizar los partidos separatistas”, etc. De fet, seria una coalició creada amb la finalitat de tenir ben atrapat el PSOE i d’impedir-li que proposi reformes en profunditat.

En les actuals circumstancies polítiques plantejar exigències excessives des de posicions més aviat febles no té cap sentit

Enfront d’això, Pedro Sánchez ha optat per constituir un govern d’esquerres amb Unides Podem. Certament es tracta d’una coalició que no sembla que tingui encara un pla d’actuació gaire concret ni perfilat. També s’ha dit que és una opció arriscada perquè les discrepàncies internes i els suports parlamentaris condicionats en farien un executiu feble i incapaç de fer res, cosa que conduiria a una crisi encara més greu. Els més crítics amb aquesta possibilitat oculten, però, el desig d’impedir la presència en el govern dels esquerrans podemites perquè consideren que l’executiu espanyol és una mena de “ coto vedado” en el qual el pastís només es pot repartir entre els de sempre.

Si be és cert que necessita ser elegit ara, o quedarà notablement afeblit dins i fora del PSOE, Pedro Sánchez també ha d’entendre que només donant prioritat a la qüestió catalana es pot desbloquejar l’actual paràlisi. I Sánchez hauria de saber que acordi el que acordi amb els partits catalans –sigui poc o molt– sempre el PP, Ciutadans i Vox votaran contra la seva investidura.

Les formacions independentistes catalanes –ERC, JxCat i CUP– estan davant d’un repte polític complex: poden ser la clau per donar pas, o no, a la formació d’aquest govern de coalició d’esquerres. El seu dilema és clar: abstenir-se en el Congrés, possibilitant així que el govern Sánchez-Iglesias es formi, o considerar que no han d’intervenir directament en la governabilitat espanyola i votar en contra de la candidatura de Sánchez, entenent que no els dona prou garanties d’una negociació positiva.

Penso que aquesta segona possibilitat seria una equivocació greu. Sempre he considerat un error mantenir posicions intransigents, el “tot o res”. També crec que en les actuals circumstancies polítiques plantejar exigències excessives des de posicions més aviat febles no té cap sentit. Sembla que només respongui a una voluntat d'agreujar la crisi política: allò del “com pitjor, millor”.

Fer política no és fer volar coloms, és tocar de peus a terra i saber avaluar les forces pròpies i les dels altres, i les possibles conseqüències de les opcions preses. Tant la situació de Sánchez com la de les partits independentistes catalans està avui més plena de febleses que no pas de fortaleses. I en aquestes circumstàncies és fonamental, per part de tots, saber combinar l’audàcia amb la ductilitat.

Els que consideren que avui el més prioritari és negociar amb el govern de Madrid, com poden oposar-se a la primera possibilitat que se’ls presenta en anys?

La vida política catalana està condicionada per la competència entre les formacions independentistes per veure quina dona la imatge de ser la més patriota, la més autèntica i la més ferma. Es tracta d’una cursa política lògica, però que pot acabar sent tan insensata com perjudicial. Insistir en uns principis irrenunciables ha conduït, quasi sempre, a marginar-se de l’acció política i a tancar-se en una retòrica inoperant i estèril. I quan no es té prou força, agradi o no, s’han d’aprofitar les poques oportunitats que es presenten. Els que consideren que avui el més prioritari és negociar amb el govern de Madrid, com poden oposar-se a la primera possibilitat que se’ls presenta en anys?

A més, la formació d’aquest nou govern d’esquerres seria un cert trencament amb la vella política del bipartidisme i amb el predomini dels notables que han estat dictaminant sempre el que era “correcte” en la política espanyola. Que aquests notables hi tenen molt a perdre ha quedat clarament reflectit en les maniobres fosques de González i tres presidents autonòmics socialistes que, de moment, Sánchez ha neutralitzat amb la seva consulta a la militància.

Tant les formacions independentistes catalanes com les forces d’esquerres espanyoles han d’arriscar-se per arribar a acords acceptables, encara que inicialment semblin de mínims, i esperar que aquesta primera mostra de confiança mútua serveixi per obrir expectatives i possibilitats d’assolir uns acords polítics més rellevants. Veure a qui interessa el fracàs d’aquesta oportunitat hauria de servir per no cometre més errades, no deixar-se portar per una intransigència estèril i avaluar la transcendència política del vot d’abstenció.

EDICIÓ PAPER 30/11/2019

Consultar aquesta edició en PDF