Publicitat
Publicitat

Júlia Otero: "No hi ha res de bo a fer-se gran"

Omple l'espai: presència, caràcter, personalitat. Brinda respecte i es fa respectar. Bam! Ràpida, fulminant, honesta. Té nervi: les coses, clares, i les respostes, directes. Res de filigranes: T'agrada la foto? No, gens / Què és el millor de fer-se gran? Res / T'interessa la política? Esclar que m'interessa: sospitar-ne és un error. Lletra clara i la cinquena permanentment posada: sap què pensa i dispara. Veritats com bales: bang! Què et retreuen? Que sóc tova. ¿Ho ets? No, sóc correcta i ben educada: la impertinència no és el meu estil.

TRET 1. La Júlia es mulla: en les respostes i en les preguntes. En el joc de la comunicació, s'hi deixa la identitat: Ets bona mentidera? No, però sóc defensora de la mentida social; amb la veritat no es pot anar per la vida, el món seria ingovernable i invivible. Got it . Seguim: La seducció és la condició prèvia a la comunicació. Per què en sospitem? Perquè la relacionem amb la família de les coses tèrboles, les de cintura cap avall, i no hi té res a veure. ¿Et consideres seductora, tu? Dubta un únic instant i apunta: La modèstia és la virtut dels que no en tenen cap altra, per tant: sóc capaç d'aconseguir un ambient propici per tal que el personatge es deixi anar. ¿És la via més ràpida per aconseguir qualsevol cosa? No: és la més intel·ligent.

TRET 2. Avancem a cop de recel: De la política, en sospites? Sospitar de la política és un error: és sospitar de la condició humana; la política és una activitat noble i fonamental. ¿T'agrada? M'apassiona. ¿T'hi dedicaries? No: prefereixo tractar-la des de la comunicació. ¿A qui votes? Això és secret. Fa una pausa i repeteix: Això és secret. I després, mou peça: Sóc una persona d'esquerres, no me n'amago. ¿D'esquerres i què més? Atea. ¿I què més? Feminista. ¿Amb el temps, més o menys? Exactament igual. ¿No ha canviat res? Sí, moltes coses, però segueixo tenint moltes raons. ¿El feminisme és un posat de masclisme? No: són conceptes totalment asimètrics. Què t'agrada dels homes? A part del seu cos -si està bé-, i del cul -que és molt important i sé com el vull-, m'agraden el pragmatisme i la franquesa: diuen veritats sense filigranes: Hosti, tio, quina panxa que tens! Les dones ens mataríem.

TRET 3. La desdramatització com a concepte. ¿Ets tan valenta i guerrera com sembles? No, sóc tan tossuda com semblo. ¿No necessites mai protecció? No. Jo estic disposada a estar sola si no és per estar amb algú només perquè vull, no perquè toca. ¿Ho estàs? Sí: estic acompanyada del pare de la meva filla, un senyor amb qui passaré la resta de la meva vida. ¿Creus en l'amor per sempre? Aquesta relació fa poc que ha començat -pausa-: 16 anys. ¿Això és poc? Bé, potser ja és bastant, però no ha estat el meu primer amor. ¿Com canvia l'amor amb el temps? Canvien les prioritats: i entens que les passions són esgotadores. Es tracta de transformar la relació en alguna cosa que mantingui una dosi imprescindible d'espurnes i animalitat, però també de sentiments més tranquils que et permetin viure.

TRET 4. Traca final: Què t'agradaria desaprendre? La desconfiança: m'agradaria recuperar la ingenuïtat i, sobretot, m'agradaria desaprendre la càrrega de responsabilitat. ¿Són les hòsties que ens claven que ens fan més conscients? I les expectatives: quan creus que no tens res a perdre, la vida flueix molt més fàcilment. ¿Què és el millor de fer-se gran? Res. ¿Ni l'experiència? No! No em crec res. L'únic és que assumeixes que morir-se és normal: la vellesa és fonamental per assumir que això s'acaba.

Riure, malgrat tot
PUBLICITAT
PUBLICITAT
PUBLICITAT

EDICIÓ PAPER 10/12/2017

Consultar aquesta edició en PDF