"He de fer testament"
Com caiguts des d'un cinquè pis. El José queda estès com un mort, però és més viu que una sargantana. ¿Et deixen manar molt aquí a El Terrat? A mi no m'agrada manar. Sona romàntic, utòpic i il·lús -tres coses que sóc molt- però és així. Un artista? Sí. I no m'agrada la part empresarial: a la feina em prenen perhippieperquè compraria flors a totes les dones cada dia. I és veritat: el Corbacho és una d'aquelles persones de qui tothom parla bé. Tens fama de bon paio, però alguna cosa deus tenir, no? Sí: sóc molt mentider. La veritat està mitificada.
Quinqui i mangui. El Corbacho desprèn felicitat, transparència i un punt de canalleria macarra. T'han dit mai que tens pinta de quinqui? Sí. Hi havia una època que no em deixaven entrar a les discoteques. Quinqui... i mangui? També. He fet petits delictes: he robat als rics per als pobres, com Robin Hood. Amb què eres millor robant? Amb els discos a les grans superfícies: AC/DC, Michael Jackson, Village People, sense cap tipus de criteri: arrambava tot el que podia. Encara ho fas ara? Ara m'encanta enganxar-me als cotxes que surten del pàrquing i així no pagar. No serà per calés? No. Simplement perquè m'agrada delinquir una mica. La gent ho hauria de fer més: ens prenen molt el pèl.
Perruques i tangues. El José enllaça respostes amb preguntes que es fa ell mateix i tira milles fins que l'interromps: De seguida et poses tangues i perruques? Riu, fa que sí amb el cap i toca el barret que s'ha tret amb la mà: La veritat és que m'hauria agradat ser dona. Us tinc una enveja particular. Què tenim que no tingueu vosaltres? Parir. I també la intuïció i la subtilesa. I dels homes què t'agrada? La despreocupació i la lleugeresa. En un futur pròxim hi hauria d'haver un híbrid entre el millor dels homes i de les dones: llavors seríem la raça perfecta. Me'l miro rient: No és en la diferència que hi ha la gràcia? Tens raó: de fet, jo estic en contra de la igualtat. Pausa dramàtica i un aclariment: Sempre que no es violin els drets.
Teràpies i platós. És un apassionat. Es deixa la pell en la conversa, la feina, la vida. I ho fa jugant. Et paguen per fer el cabra? En moltes ocasions, sí. De fet, jo hauria de pagar per treballar: he fet molta psicoteràpia als platós de televisió. I a fora? També. Quin és el teu diagnòstic? Que no vull deixar de ser un nen: em resisteixo a créixer. Com eres de petit? Molt emmarat: vaig dormir fins als 4 anys agafat de la mà de la meva mare. Una santa? Ara que tinc un fill, penso que tot el que pugui fer per ella, mai serà prou.
Pregàries i testaments. Som a prop dels núvols, amb Barcelona als peus. El sol pica a la pell i no hi ha sensació de pressa. Després d'un dels pocs silencis que hi ha hagut a la nostra conversa, arriba l'última pregunta. José, tu reses? Sí, però sempre massa tard i a última hora. Creus en Déu? No. Sóc molt creient però no religiós: trobo les religions massa rígides, però m'encanta la imatgeria: les processons, els temples, les mesquites. I testament, n'has fet ja? No. Però fa dies que hi penso. Ho faré en breu. Per què? Perquè vaig acceptant que això s'acaba i hi ha tonteries que he de deixar arreglades.