Publicitat
Publicitat

Berto Romero: "T'estimo normal"

Té un aire d'antiheroi, un punt tendre i un somriure gamberro que sempre vénen de gust. Arribo a l'Alexandra. Buit. 360 graus de silenci. La calma abans del desordre. Veig un Berto més crescut a l'escenari i més calmat en el tu a tu. El personatge és agressiu, atractiu, interessant. I tu? Jo cada cop vaig més a mig gas; ja tinc moments d'explosivitat a l'escenari que no he de viure en una discoteca. Para. Riu. Segueix. Amb el temps, els rols es van extremant i jo cada cop sóc més seriós: estic més apàtic que abans. ¿Més còmode? Més neutre. I la gent com ho viu? S'emporta grans decepcions.

IONQUIS I ESCLAUS. El Berto fa conya però va de debò. Seiem en un pati de butaques buit estranyament a gust. M'explica que aquí va ser el primer lloc on va fer un petó a la seva dona i que ara viu còmode en la neutralitat: No sóc molt feliç, ni molt infeliç. No tinc molt mala salut, ni molt bona salut. Sempre faig una mica de mala cara, però tampoc molt mala cara. Em moc sempre en un terme mitjà. Tot em va bé, la salut, la feina, la parella, la família, tot bé (gràcies), però bé i prou. Seguim: Al monòleg cantes sobre l'amor normal: " Te quiero normal / tampoco es que flipe / prefiero ir al cine contigo / que estar en cama con gripe ". ¿Així és com estimes? Sí. Idealitzem l'amor adolescent i és una merda molt gran: recordo la sensació del cor encongit. ¿No la trobes a faltar? No, la gent es fa ionqui d'aquestes emocions i són tan intenses que enganxen: sempre a la cacera. ¿Cansat? Jo crec que això són estats poc evolucionats. ¿Tu estàs un pas més enllà? Jo estic content d'haver superat la fase aquesta de la pressió contínua de les emocions que et fan un esclau. ¿Per on passes? Cada dia estimo més la meva dona; i del meu fill, n'estic enamoradíssim. ¿Com un adolescent? Sí: enamorat permanentment.

COMÈDIA I DRAMA. De l'amor a la mort. Amb una pregunta. Sense pausa. Sense dubte. Amb la feina feta i les emocions digerides: El meu pare va morir a la meitat de l'últim programa de BFN. Amb la notícia encaixada, vaig seguir fins al final superant el dol. ¿Difícil? Va ser una experiència devastadora però la comèdia és un antídot contra la tristesa. ¿La cura o la despista? Les emocions extremes són incompatibles amb altres emocions: quan tens molta alegria no pots estar trist, i quan estàs molt trist no pots sentir alegria. Quan el cervell es concentra en una emoció, totes les altres desapareixen. ¿Un simple clic? Sí: el comediant fa el clic i el cos entra en mode comèdia i elimina tota la resta. ¿Això és el millor de la teva feina? He après molt de la comèdia: et canvia la manera de ser, vius la vida d'una manera més positiva; a mi m'ha ajudat a superar la mort del meu pare. ¿Els records negatius desapareixen? Exacte: tu decideixes en què vols invertir les teves emocions. ¿Sempre funciona? Sí. Però a vegades em sento malament per estar bé.

OLI I ROMANS. Després d'un màster en el món de les emocions em reafirma que ell considera que no té res interessant a dir. ¿Segur? Sí. I com més ho repeteixo més me n'adono. ¿Què és interessant per tu? Una cosa que em va explicar el Quim Monzó, per exemple; va sobre l'origen de l'expressió perdre oli : els prostituts romans s'untaven l'anus amb oli d'oliva i quan marxaven de fer el servei els en regalimava una mica. D'aquí l'expressió. Calla, riu i repeteix la seqüència. I jo repregunto: ¿Dones molt pel sac, tu? No, mai. No m'ha interessat mai aquest angle. A la meva parella tampoc. Així que des del principi vam deixar aquest tema clar i tancat.

Riure, malgrat tot
PUBLICITAT
PUBLICITAT
PUBLICITAT

EDICIÓ PAPER 10/12/2017

Consultar aquesta edició en PDF