El Festival de Cap Roig bé podria dir-se el festival de la paciència. Més d'una hora abans que comenci el concert una llarga corrua de cotxes (com erugues, cap i cua, per no perdre's pel camí) avança lentament cap als jardins. L'organització és impecable i un cop allà només cal seguir diligentment les instruccions i aparcar: la premsa al pàrquing de dalt, vora els enormes autobusos que deuen transportar músics, contrabaixos, arpes, violins. I llavors, mirant que la pols del camí no embruti del tot les sabates embetumades, seguir la igualment llarga corrua de vianants que ja ha aparcat.
A l'entrada hi ha un grup de la quarta edat i una senyora enriolada li diu a la seva amiga: "Nena, avui anem de marxa!" Les adolescents que agafen les entrades somriuen, discretes. A l'esplanada, de nou cues i cues, ara molt denses, de gent que mira de pescar un entrepà o una copa de vi a preus que fan joc amb les entrades. Més amagats hi ha els privilegiats que estan acabant de sopar entaulats en alguna de les terrassetes amb vistes al mar. Potser entre ells hi ha Joana Ortega , que té lloc reservat a la llotja presidencial.
Els altaveus avisen que comença, la gent s'afanya a passar. L'escenari, ple d'instruments de l' Orquestra Simfònica del Vallès , fa goig. I quan entren els músics, encara més. Es podria fer servir l'expressió americana i afirmar que Sting es guanya el públic només dient "hola", però la veritat és que ni li cal. Surt enèrgic i comença amb força Every little thing she does is magic . Si Eva Piquer patia per la veu de Serrat , a mi em passa el mateix: de cop, arriba la por que les distàncies més curtes facin enyorar les gravacions. Però no; el gairebé sexagenari està en plena forma, l'orquestra és impressionant, la corista sobreactua però canta fabulosament i tot plegat és un bavejar comunitari de públic entregat.
I si ballem?
Les cançons van lliscant, Sting anima el públic a cantar i a picar de mans, fins i tot diu alguna cosa en català. La pregunta evident no es fa esperar: què fa tanta gent asseguda? Al meu voltant tot són peus que es volen moure, però els culs no es belluguen de la cadira, obedients fins a límits exasperants. Llavors, quan fa pràcticament dues hores que la nit tacada de lluna quasi plena s'omple de música, l'última cançó oficial del concert: Every breath you take . Un senyor que seu al centre de la platea, a prop de Duran i Lleida , gosa: s'aixeca. Durant uns segons ningú reacciona, però, de cop, dues mil persones dretes, esgargamellant-se amb la lletra inquietant d'una cançó que parla d'un assetjador que, a la vida real, caldria denunciar.
Fem el teatre dels bisos, esclar que sí, i ens regala Fragile . Però és evident que la cosa s'acaba quan Sting surt per quarta vegada i toca, tot sol, acompanyat només de guitarra espanyola, Message in a bottle , com si volgués dir que l'orquestra simfònica està molt bé, però que no li cal per arrasar. La gent l'aclama, en demana més, però no pot ser; tot té un final. De nou, cues cap a l'aparcament. Al radiocasset de la meva tartana particular, de camí cap a casa, poso una cinta vellíssima de Police i, ara sense vergonya, canto ben alt.
