17/01/2011

Derrida, Foucault i les biografies impossibles

4 min

S'acaben de publicar a França dos llibres que podrien considerar-se exemples paradigmàtics de dues maneres -no només diferents sinó irreconciliables- d'entendre la biografia i de pensar el contingut de les dues arrels d'aquesta pràctica narrativa: bio -vida- i graphein -escriptura-. La divergència d'aquestes dues escoles no seria dramàtica si aquests dos llibres no afectessin la reconstrucció de les vides dels que van ser no només protagonistes emblemàtics de la filosofia postestructural francesa sinó aquells que de manera més radical haurien de redefinir allò que avui entenem per escriptura i vida, respectivament: Jacques Derrida i Michael Foucault, objectes d'estudi dels llibres Derrida de Benoît Peeters i de Ce qu'aimer veut dire , de Mathieu Lindon.

A la primera d'aquestes escoles, el biògraf, exterior a la vida, pretén utilitzar l'escriptura com a instrument de representació per produir un esquema detallat del temps i de l'acció; la segona escola, partint de la impossibilitat de la biografia, entén l'escriptura com una tecnologia de la subjectivitat, com una pràctica performativa de vida. La primera escola entén la biografia com una anatomia patològica, enfrontant-se amb el seu objecte d'estudi quan és mort o com si ja ho fos, mentre que la segona s'interpreta a ella mateixa com una fisiologia total en què el text i el cos funcionen sempre com òrgans vitals.

I com no hi ha justícia biogràfica, li ha tocat a Derrida ser objecte de l'anatomopatologia en mans de Benoît Peeters, que ja havia dut a terme un exercici similar amb Hergé, el creador de Tintín . A través del que Peeters denomina una lectura "flotant" i "pudorosa", la seva biografia construeix Derrida com un tipus perdut i confós, un trepa amb molts enemics. Com un emigrant algerià que aspira a dur una vida de francès semiburgès, a guanyar una mica de calers i adquirir una mica de fama, i potser fugir de tant en tant de la pressió monògama dels seu matrimoni i de la seva vida familiar. Es va fer un fart de treballar, de viatjar, amb el risc de veure's sepultat en una voràgine de conferències, seminaris i entrevistes en interminables gires per tot el món envoltat de groupies . És un Derrida turmentat per la mentida, la gelosia i la doble vida. Però a aquells que vam conèixer Derrida, res de tot això ens recorda la seva vida ni el que la seva escriptura en va fer.

Per si això fos poc, Peeters acompanya la biografia d'un segon llibre: Tres anys amb Derrida. Quaderns d'un biògraf , un diari d'escriptura en què Peeters confessa, per exemple, no suportar el que ell denomina la "grafomania" de Derrida, la seva tendència a "escriure massa, un defecte que augmenta amb l'edat", i que el seu biògraf no sap si explicar per "la glòria, l'oratòria, el tractament del text", o fins i tot pels "excitants". Bachi-Buzuk dels Càrpats, ectoplasmes i anacoluts! -hauria dit el capità Haddock si ho hagués llegit. Si alguna cosa demostren les gairebé 700 pàgines d'aquest llibre és el mal d'arxiu que pateix Peeters (criden l'atenció sobretot les absències de Sylviana Agasansi, amant durant molts anys de Derrida i mare d'un dels seus fills, i d'Hélène Cixous, sens dubte una de les seves interlocutores fonamentals) i l'impossibilitat de la biografia com a escriptura (transitiva) de la vida.

No val la pena anar més enllà amb aquesta crítica; només convidaria els lectors a sotmetre aquesta biografia a un exercici desconstructiu, entenent-la més aviat com un autoretrat del propi Peeters.

En l'extrem oposat d'aquest exercici de comptabilitat vital trobem el llibre Ce qu'aimer veut dire , de Mathieu Lindon, que tenint com a objectiu fer un relat autobiogràfic, acaba produint un diagrama de la vida de Foucault que supera en intensitat i precisió els, per altra banda, molt definits intents de James Miller, David Macey i Didier Eribon. Mathie Lindon explica en aquest llibre els seus anys de joventut a París i, sobretot, els dies en què va viure a l'apartament de Michel Foucault, ocupant-se (amb escàs èxit) de les seves plantes, mentre Foucault viatjava a l'estranger per fer conferències, o anava de vacances amb el seu company Daniel Defert.

Curiosament, Lindon no ens parla de Foucault sinó del seu apartament. La biografia es dissol aquí en una geografia d'afectes. Habitem amb Lindon per un temps en el número 295 de la Rue de Vaugirard, entre els parcs André Citroën i Georges Brassens. Veiem en acció l'ètica de l'art de viure segons Foucault. Resulta impressionant descobrir com Foucault transforma un apartament típicament familiar d'un barri més aviat avorrit i burgès del districte 15 de París, on hi havia molts hospitals i col·legis, en el centre d'una complexa ecologia gai, un punt de trobada per a molts dels militants i activistes de finals dels anys 70, seu del Grup d'Investigació de Presons, però també saló al·lucinogen: Lindon explica les tardes interminables que passaven al "racó Mahler", un espai del gran saló que Foucault dedicava a escoltar música mentre prenia LSD acompanyat dels seus amics.

Descobrim poc a poc la doble estructura d'aquest espai: un apartament unit a un estudi que Foucault utilitzava a vegades com a despatx per treballar, segons la seva pròpia expressió, "com una costurera", però que a vegades també deixava a amics o amants, un armari-apartament dins un altre apartament, que reflecteix de manera singular la segmentació d'allò que és visible i que va caracteritzar la vida del filòsof que no volia tenir rostre.

Poca cosa, o potser res, vaig guardar de la lectura de Derrida de Peeters. En canvi, quan vaig acabar el llibre de Mathieu Lindon, no vaig poder evitar d'agafar el metro fins a l'estació Vaugirard i quedar-me una estona davant el número 295, com si Foucault hagués de sortir per la porta en qualsevol moment.

stats